Qatar, un mundial vergonyós

El passat dia 5 de novembre, este diari, Levante-EMV, publicava un incisiu article de Voro Torrijos, titulat Qatar: un mundial tacat de sang, molt crític amb el Campionat del Món de Futbol 2022, que ara ja ha començat en Qatar. D’acord amb les valoracions de Torrijos, però vullc afegir algunes raons més per a criticar eixe esdeveniment i el que representa de burla i menyspreu als drets humans. En primer lloc, no entenc per què es juga una competició mundial d’un esport en un país on la pràctica d’eixa disciplina deportiva és escassa, sense tradició, i més prompte postissa. Bé, sí que s’entén. És l’abundància de petroli, de diners, especialment dels diners que han anat, van i aniran a parar a les butxaques dels capitostos del futbol mundial, incloses les sangoneres espanyoles, i negociants de tota índole. Opulència que intenta blanquejar el caràcter repressiu del règim qatarià. Però si eixa celebració només es pot entendre des de l’exercici de la corrupció i poc més, encara menys s’entén que els dirigents de les organitzacions mundials, polítiques, deportives, més o menys democràtiques, toleren o consentisquen un esdeveniment esportiu planetari en un país que, a banda de ser un règim dictatorial, a banda de no respectar els drets humans i castigar cruelment l’homosexualitat, sotmet la mitat de la població, la femenina, a una condició d’inferioritat, submissió i dependència respecte a l’altra mitat, la masculina, només per la seua condició de dones. En aplicació de la llei islàmica. Un apartheid en cada casa. Recordarem que Sud-àfrica fou aïllada políticament, en molts àmbits supranacionals (1948-1991), per la seua política de l’apartheid, de segregació racial, i apartada de les federacions i de les competicions internacionals per la discriminació als esportistes no blancs, en aplicació d’eixa política discriminatòria en el deport. Per raons també de discriminació en tots els sentits, a la mitat de la població, Qatar, com altres països semblants en les seues discriminacions, hauria de tindre molt limitada la seua participació en esdeveniments internacionals i no hauria de poder organitzar celebracions com el Campionat Mundial de Futbol. Però és que eixos fets repressius i discriminatoris han quedat agreujats pel tracte explotador i inhumà, de pràctica esclavitud, als treballadors que han participat en les obres de construcció de les instal·lacions deportives i les altres luxoses edificacions i servicis. Les notícies informen de 6.500/7.000 operaris migrants morts en accidents produïts en eixes obres, sense normes efectives de seguretat laborals. Amb unes condicions de treball d’esclavisme «modern». Que això ocórrega en ple segle XXI en l’organització i preparatius d’una celebració tan actual, moderna i «civilitzada» com un campionat mundial esportiu resulta indignant i intolerable. I hauria d’haver sigut motiu, juntament amb les altres violacions de dret humans, per a suspendre eixa competició en Qatar, per part de les autoritats deportives, I si no, els organismes internacionals i els governs democràtics haurien d’haver decidit la no participació de les seues federacions en eixe mundial. Recordem també que les Olimpíades de 1980, celebrades en Moscou van ser boicotejades per molts països liderats pels Estats Units, com a resposta per la invasió d’Afganistan per part de l’antiga Unió Soviètica. ¿És que els drets humans i civils atropellats en Qatar i els morts en les obres de les instal·lacions amb motiu del mundial de futbol, per les condicions de treball, són menys importants que les víctimes de l’apartheid o dels invadits d’Afganistan? O és el vil metall el que ho mesura i ho pondera tot? Trobem a faltar moviments i campanyes mundials en contra de situacions com les que es donen ara en Qatar i en contra de blanquejar eixes realitats. En països amb dictadures s’han celebrat esdeveniments internacionals. Olimpíades i campionats del món de futbol: Alemanya (1936), Argentina (1978), Xina (2008) i moltíssims altres, perquè en el món, desgraciadament, sempre han existit i existixen més dictadures o semidictadures (en algunes, l’esport compta molt) que autèntiques democràcies, però Qatar, a més de ser una dictadura total, és la negació dels drets humans propis de més de la mitat de la població (les dones). Un apartheid en cada casa, com deia.