La guanyadora de la carrera *rebossava d’alegria», vam poder sentir fa unes quantes setmanes a una locutora comentant com estava de contenta una corredora que havia guanyat una carrera ciclista. Eixa errada no es comet molt, però es produïx algunes vegades en els mitjans de comunicació, per la interferència del castellà «rebosar» i la seua semblança amb el nostre «rebossar». La veritat és que en valencià l’alegria no rebossa res, perquè en esta llengua rebossem aliments, com ara calamars, queradilles, xurros, bunyols i molts altres, amb productes untosos i alimentaris, allioli, sucre, etc. També rebossem alguna paret amb materials de construcció, barreja de ciment i arena, etc.
L’alegria, quan la neta o el net ens porten les notes amb la qualificació d’excel·lent, quan el nostre equip guanya al Real Madrid en el Bernabeu i al Barça en el Camp Nou, la manifestem de manera desbordant, exultant, emocionant, però mai rebossant.
«Rebossar» en valencià, com hem indicat, és ‘cobrir (un aliment) amb una capa, generalment d’ou batut i farina o de pa ratllat, abans de fregir-lo’. També ‘cobrir amb una capa de morter, calç, ciment o algeps (el parament d’una paret, d’un mur). Eixes faenes en castellà es diuen ·«rebozar», «enlucir», «revocar». Durant molts anys, la paraula i forma «rebossar», emprada en la parla valenciana, ha estat rebutjada o ignorada per l’ortodòxia lingüística (encara la margina), que assenyala la forma “arrebossar”, com a única vàlida normativament. Però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat «rebossar» com a veu normativa, encara que secundària.
El verb «rebosar» castellà té el sentit de ‘derramar-se un líquid per damunt de les vores d’un recipient’, ‘excedir un recipient fins a derramar-se’, ‘un lloc molt ple de gent, com un cine a rebentar’, ‘estar invadit per un sentiment o estat d’ànim amb clara intensitat’. Eixos sentits en valencià els denominem ‘desbordar’, ‘exultar’, ‘derramar’, ‘eixir-se’n”, etc. La frase del principi hauria sigut normativa, entre altres formes, amb el verb «desbordar», «La guanyadora de la carrera desbordava alegria».
Un verb, que ha aparegut unes poques línies més amunt, que també tenia l’estigma de barbarisme o castellanisme és «derramar», com a ‘escampar, desbordar, vessar’, «Se m`ha bolcat l’olla i el caldo del putxero s’ha derramat», «Es derramen massa llàgrimes en el món per moltes injustícies». Encara té eixa tatxa entre l’elitisme lingüístic, a pesar de l’antiguitat i l’actualitat d’este verb i d’eixe ús en la parla valenciana, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat validesa normativa a «derramar» en els sentits apuntats. Amb eixos significats ja apareix en textos d’Ausiàs March, Isabel de Villena, Bernat i Baldoví, Martí Gadea i molts altres de diferents segles. I de Maria Jesús Bolta, per exemple, enguany, ací mateix en ‘Panorama’.
En abril de 2013 una d’estes columnetes és titulava «Derramar i derramador», a on reivindicava que estes dos paraules, en el sentit d’‘escampar-se líquid d’algun lloc’, foren admeses com a normatives. Ara, normativament, ja podem derramar qualsevol líquid, inclús llàgrimes, però si són d’alegria, millor.
«Derramar» també és ‘repartir entre diferents persones una contribució o una altra despesa eventual.
