Esquizofrènia i garrotades penals

Per si no en teníem prou amb el brou enverinat de la llei mordassa (de Seguretat Ciutadana?), el govern espanyol ens amenaça amb obligar-nos a prendre’n unes quantes tasses més. Si tira endavant la substitució del delicte de sedició per un de nou de desordres públics ampliats en el codi penal, estem ben apanyades i apanyats! Si al remat fora aprovat, es produiria una nova limitació de drets i de llibertats, inacceptable des de qualsevol punt de mira, per molt que ens ho vulguen endolcir.

La proposta de P. Sánchez i Y. Díaz (en un moment cada vegada més acaramel·lat!), ampliaria la repressió contra els mètodes de protesta i de manifestació. Qui ho havia de dir! Fins ara, el PSOE ha donat un bon cabàs de mostres en la dèria per minvar la lliure expressió i el dret a la contestació, en un sistema que esdevé cada dia més autoritari. Per això, segueix mantenint en les seues files un pròcer indiscutible en les arts del despotisme il·lustrat. Marlaska és, sens dubte, un personatge capaç de menjar-se sense patates la fama de tindre pocs escrúpols quan es tracta d’aplicar tota la mà dura que calga. Un alumne modernitat d’aquell M. Fraga quan deia que el carrer era seu.

Però, mentre uns tenen una merescuda fama, d’altres carden la llana. I l’esquizofrènia política campa per tot arreu. Fins i tot en les línies teòricament més esquerranes del govern. Mentre la vicepresidenta segueix a ulls clucs les directrius del president, el seu predecessor, Pablo Iglesias –alliberat de les cadenes institucionals–, manté una posició contrària a les pretensions restrictives de l’actualització del codi penal. Com que ja pot dormir com un tronc després del curt periple ministerial, no té pèls a la llengua per a qualificar la reforma presentada d’instrument per a castigar la protesta social. I la veritat és que té més raó que un sant!

La garrotades penals que s’estan cuinant podrien esdevenir un nou restrenyiment de l’esperit contestatari de tota classe de col·lectius socials i sindicals. Convertirien les faltes en penes de presó i afectarien tot tipus de mobilitzacions: les que estigueren fora del lloc i de la forma en què les autoritats polítiques i judicials consideraren, i que podrien ser castigades de manera molt severa. Amb la intenció més que evident de traure’ns del cap les ganes de protestar, en uns moments en què s’augura un augment substancial de les mobilitzacions.

I en aquesta deriva de coartar els impulsos reivindicatius dels moviments socials, es planteja d’introduir en el codi penal l’equiparació de l’ús de la violència al de la intimidació. Si fins ara els alts tribunals ja interpretaven moltes protestes pacífiques com a violentes, amb aquesta nova catalogació, totalment subjectiva, ho tindran a ous per a imposar penes molt més injustes. I ja sabem quin és el biaix majoritari de la magistratura. Esperem que la sang no arribe al riu i que l’hemorràgia punitiva siga aturada en sec; que no s’introduesca per la porta del darrere una nova volta de rosca de criminalització i de repressió, com afirmen els líders de Podem, Més País o Bildu, sense els quals aquesta maliciosa amenaça penal no hauria de ser aprovada.