Rogatives

Una de les modalitats de pregària pública que més vitalitat gaudiren en el passat varen ser les anomenades «processons de rogativa», que tenien caràcter penitencial i solien portar-se a terme com a súplica a la divinitat. Així, es tractava d’implorar la intercessió del Totpoderós per tal d’obtindre determinades gràcies: per exemple, el benefici de la pluja. I també, per a aconseguir favors polítics –militars– o remeiar calamitats sanitàries, com els efectes d’una epidèmia.

Al respecte, en 1922 –ara fa cent anys– Salvador Carreres Zacarés publicà una breu aproximació periodística a les rogatives que es promogueren a la ciutat de València durant el segle XV; i explicà que les més habituals eren les que se celebraven en honor de la Mare de Déu de Gràcia, que es venera al convent de Sant Agustí, i les que giraven al voltant dels convents de Predicadors, de Santa Caterina de Sena i d’altres santuaris d’intramurs.

En aquell interessant article, el cronista glossà dues rogatives de característiques especials que tingueren lloc: en 1421, «para rogar al Señor diese victoria al rey y cesare la pestilencia»; i en 1498, amb la finalitat de pregar a Déu «que ens donàs pluja congruent sobre la faç de la terra». Aquesta darrera –i més important– processó isqué de la Seu el 22 d’abril i rodà per pràcticament tot l’Horta, en un recorregut que portà els penitents a visitar: Albal –la casa de la gloriosa Santa Anna–, Torrent, Alaquàs –l’ermita de la Mare de Déu de l’Olivar–, Aldaia, Quart, Burjassot, Montcada, Puçol –el convent de la Vall de Jesús–, el Puig, Massamagrell, Albalat dels Sorells, Albuixec, Alboraia, el Grau i, finalment, una altra vegada la ciutat de València.

Carreres assegurà que aquella «megarrogativa», per així dir, va durar huit dies; i que, de tornada, fou rebuda «en el portal del Mar por una solemne procesión, en la que figuraban todos los oficios, y por la calle del Mar y Avellanas fueron a la Catedral». En darrer terme, també apuntà que la peregrinació havia recorregut «los santuarios y casas monásticas de más devoción que había en los alrededores de València, sufragando todos los gastos la ciudad», id est, els Jurats: l’Ajuntament. Que és, efectivament, la resposta a la principal de les preguntes –qui pagava la festa?– que vosté, amable lector/a, deu estar fent-se ara mateix.