El centenari de la bellesa

El programa de Nadal d’enguany, si no fora per tantes i tantes desgràcies en marxa, tal com va el món, arriba presidit també per la memòria del naixement d’Ava Gardner, al tardet de la nit de Nadal del 1922.

Atenent l’entusiasme de recordar-ho, eixe centenari actual de la bellesa es podria vincular amb el possible bimil·lenari de l’edat que poguera tenir Maria en la concepció de Jesús. O deixar-se dur cap a les etíliques efusions d’Ernest Hemingway, que va considerar la protagonista perduda del vell escriptor de Les neus del Kilimandjaro i de la cacera amorosa de Mogambo, com l’«animal més bell del món», retenint la seua figura de manera ridícula, com a merament animal, ignorant-ne la seua condició humana. O contrastar el seu peatge pagat de bellesa realista, formalment exuberant i fotogènica a qualsevol hora del dia, rebuda per un magnat de Hollywood amb un altre terrible dicteri: «no sap actuar ni parlar, però és enlluernadora». Amb raó, la mitològica i lluminosa star -ara evocant-la en temps de l’estel del Nadal- s’estimà sempre de ser anomenada La comtessa descalça, evocant no el seu rol de ballarina espanyola en eixa pel·lícula, sinó el seu record del hobby infantil preferit: les corredisses, descalça, pels camps de tabac de son pare a la profunda Carolina del Nord.

Però compartim, si de cas, la connexió hispànica de la ballarina, iniciada en plena tràgica desgràcia de la Dictadura de Franco, amb l’arribada casual a la Costa Brava, a rodar seqüències de Pandora i l’holandés errant, on incorpora el Mediterrani al seu currículum d’amants aprofitats o embadalits, començant pel company de rodatge: el torero català Màrius Cabré, autor posterior dels versos Benicasim y tannkas, publicats des del sanatori del Termalisme, on coincidí potser amb el poeta Vicent Andrés Estellés. Però la generositat de la comtessa descalça ballarina espanyola, compartí durant anys la resistència dels Estats Units a través del seu més gelós marit, entre altres, Frank Sinatra -que la cantà en la universal I’m fool to want you-, i l’Espanya de la suite 716 de l’hotel Intercontinental del Madrid franquista, representat per un altre gelós, el torero Luis Miguel Dominguín...

Brindem per les nits «terrenals» i «extravagants» de la juerga, brindant i patint amb Ava pel centenari de la bellesa, per quan s’apaga la llum i comença la pel·lícula, la tragèdia, la veritat, el que siga...