Perquè em dona la gana

Invisibles

Teresa Mollá Castells

Teresa Mollá Castells

El règim talibà instal·lat a l’Afganistan ja ho ha fet. Ja ha aconseguit que les dones siguen pràcticament invisibles. No poden parlar en públic. Ni riure. Ni aprendre a les escoles ni a les universitats. No poden... quasi ni existir sinó és per a ser esclaves de pares, germans o marits. I per a parir fills.

I ho estan patint ara mateix. Davant de tot el món mentre la comunitat internacional mira i no vol vorer el que hi ha. O, el que és encara pitjor, ho permet per interessos no sempre lícits.

Per no tindre no tenen pràcticament accés a las salut, perquè no les pot veure un metge home i no hi ha quasi dones metgesses.

No poden fer esport tampoc, ni pujar en bicicleta i molt menys en moto. No poden ni estar als parcs infantils acompanyat a les seues criatures. No poden caminar pel carrer ni ser vistes, per la qual cosa els vidres de les finestres de les cases han de ser opacs.

La seua veu no pot ser escoltada ni físicament ni metafòricament. La radicalitat d’aquests homes els ha portat fins i tot a demanar a les ONG’s que treballen allí a exigir-los que no contracten dones entre en seu personal per a continuar amb la seua política d’invisibilització total de les dones i les xiquetes.

S’han relatat fins i tot casos d’amputacions de dits femenins per portar les ungles pintades i si se’ls veu el turmell poden ser assotades en públic.

Tot un seguit de desgavells impensables al segle XXI. I tot a la vista del món. I amb l’absència de reaccions de la comunitat internacional que les va deixar abandonades a la seua sort i de forma covarda a l’agost de l’any passat.

I Nacions Unides sense actuar com cal mentre els talibans esborren les dones de qualsevol espai públic i les priven de drets fonamentals com el dret a l’educació o el dret a la salut.

I el silenci còmplice que permet i justifica aquestes situacions és una evidència més de com s’actua amb les dones quan es té el poder absolut en mans d’homes amb idees religioses radicals. A l’Estat Espanyol les dones també ho van patir just després del cop d’estat del dictador feixista. I encara estem patint les conseqüències d’aquelles nefastes situacions en forma de pensions més baixes o inexistent a les dones a les quals els van prohibir treballar i les van condemnar a ser esclaves dels homes i de les famílies.

Tenim memòria i hem vist als rostres de les nostres iaies el que volia dir haver-se passat tota la vida treballant i parint sense que es donara cap valor als seus sofriments.

I ara ho reconeguem a les dones afganes, condemnades a estar mortes en vida per les prohibicions a tot el que no siga respirar i treballar al servei dels homes de la casa, siguen aquests, fills, marits, pares o germans.

Condemnades a una vida pitjor que la del bestiar perquè segurament a aquest últim no se li negarà el menjar i a elles, mentre hi haja un home amb fam, no poden menjar.

Estem al segle XXI i aquestes dones han sigut condemnades a viure a l’edat mitjana per uns radicals religiosos a qui altres radials dels negocis no sempre confessables, han permés governar a canvi de no se sap molt bé quins interessos.

Pel que sembla, la vida de les dones, de la meitat de la població d’un Estat, és un preu que encara es pot pagar amb la complaença internacional.

Se’ns està quedant un segle XXII bastant inclassificable pel que fa als drets de les dones. En fi...