Lletristes de cabaret
No trobareu ningú més agraït que un músic de cabaret ben menjat i begut. Tant en la versió cosmopolita -el mític Sam de Casablanca-, com en l’autòctona, que presenta algunes derivades dignes d’estudis etnològics. Tenim la popular, l’arreglador del trinquet, que tant li fa faixa roja que blava, mentre guanye la seua travessa. També la pretensiosa, el marejador de llibres, el que presumeix de lectures de gran volada per col·locar com a propi material mal traduït de l’alemany. Per acabar, els que volen ser arregladors de partides i al mateix temps marejadors editorials. Aquests són la versió digital d’allò de què fer missa i repicar les campanes resulta impossible, i malsà, afegiria. Són quatre gats, amb més de set vides, però amb un provat nivell de subsistència en paratges adversos i exhibicionistes de manual en estat botànic. Són més seguidors de Llorente que de Blasco Ibáñez, per entendre’ns. Més de tirar la pedra i amagar la mà, que de donar la cara. Partidaris d’un seguit de jocs florals basats en l’amor a les pedres, les tradicions, festes i cuina medieval. No m’estranyaria que reclamaren la reposició de la capella de la Mare de Déu de la Sapiència de la Nau. El contrari que suposà la modernitat laica atenta als nous temps del blasquisme, un moviment que es va avançar al peronisme, tant estudiant ara.
Entenc tant ara el trencament de Blasco amb el llorentisme! No era una qüestió de llengua, va ser tota una declaració de principis, també lingüístics, perquè els seguidors de Llorente només volien el valencià per fer versets. Tenim ara uns quants aspirants a la nova Flor d’Argent i Or per textos molt més crepusculars que La Nova Era. En canvi, falten valents a l’estil de l’autor de La Barraca, encara que les hipoteques tendeixen a la comoditat. Així que davant l’exili interior, des de fa temps una colla, més gastronòmica que literària, ha omplert més espai de l’oportú, per donar la llanda amb Llorente, reclamant un lloc prioritari pel poeta costumista i polític conservador. Tenen tot el dret a fer-ho, el mateix que els lletristes orgànics defensar als magnes gestors que els alimenten. Només cal un poc de fonament, no siga cas que la bambolla editorial pública, acabe com la immobiliària.
Suscríbete para seguir leyendo
