Lluita de tradicions

Acaba desembre, l’únic més de l’any que comença amb festes, la Constitució i la Puríssima juntes donen perquè carreteres i autopistes acaben plenes de gent amunt i avall celebrant més el fet de tindre uns dies extra lluny de la feina que una Constitució que, per edat, la majoria no va votar o una Púrissima, antic día de la Mare que ara es al mes de maig per imperatiu dels grans magatzems i el consumisme. I desembre també dóna les darreres alenades entre festes, abraçades i desitjos de felicitat i noves esperances pel nou any a estrenar.

Bob Dylan tenia raó quan cantava que «the times they are changin», i que els temps canvien ens adonem, tal vegada massa tard, quan som conscients de la nostra data de naixement i se’ns fa present que ja som en temps de descompte, quan els cabells blancs, cada vegada ens queden menys, i alguna que altra arruga acompanyada de la falta de forces i potència física ens estan avisant que les nostres esquenes aguanten ja més passat que futur. Mirant velles fotos en blanc i negre, grogues ara pel pas del temps, recordem aquelles velles i belles festes nadalenques de la nostra infantesa, els iaios i pares desapareguts ja fa molt temps, els preparatius, sense pressa però plens de nervis, dels dinars dels dies festius, l’ampolla amb anís i les garrofes que deixàvem pels reis i els seus cavalls, per les nostres contrades encara no haviem vist un sol camell. I el Betlem, ai el Betlem, Pessebre, que diuen els veïns de més adalt, traure cada any les figuretes de fang, el suro per fer les muntanyes i el portal, el paper argentat per simular els rius. A casa teníem un Betlem on cada any hi havien més figures, mentre altres anaven desapareixent trencades, pastors que acabaven mancs o coixos. Supose que alguna de les meues germanes encara cada Nadal muntarà aquell Betlem per distreure els seus nets.

Encara no havia arribat la televisió ni amb ella les noves modes de l’arbre de Nadal ni el Pare Noel, els diners no donaven per tantes despeses. Però les modes i les tradicions estan a les ordres del capital, i mitjançant la publicitat ens convencen que cal renovar-se, renovar-se o morir, diuen. I, a poc a poc, des de les ments pensants que mouen els diners des de la nostra butxaca a les d’ells han anat inventant moments i dies per anar escurant les butxaques i les targetes bancàries. «La elegancia social del regalo» fou la frase emprada, fa uns anys, per uns coneguts grans magatzems per empènyer la nostra voluntad a la despesa, la majoria de les vegades innecessària. Ja teniem el «dia de la mare» i el dels «enamorats», ens faltava una despesa nova pel Nadal, nosaltres ja teniem el «dia de reis», però ens van introduir el Pare Noel, eixe personatge gros que la Nit de Nadal va amb un sac ple de regals entrant per les xemeneies de les cases. I ara les caixes registradores de botigues i grans magatzems estan més contentes que mai perquè hi ha una part del personal que abraça les noves manifestacions del Nadal, però continua amb les antigues, aprimant el nostre saldo bancari.

Tot canvia, ja ho deia Dylan, fins i tot la «missa del gall» a algunes parròquies la fan a les vuit de la vesprada perquè és un horari més casolà que la mitjanit. El que no canvia és que «Nadal ha estat entre nosaltres/ i hem gastat allò que no tenìem/ demà passat plorarem la mancança/ i farem propostes, i això i l’altre/ i l’any vinent tindrem altre Nadal» Fa més de trenta anys que vaig fer aquest poema i l’únic que ha canviat es l’aparició de tradicions foranes.