L’imatger Siurana

Rafael Roca

Rafael Roca

En poc més d’un any, el veïnat de Castellar-l’Oliveral ha tingut la sort de veure aparéixer dos excel·lents llibres –El Cant de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral i Federico Siurana Vila. Escultor i imatger de Castellar– que li descobreixen, amb amabilitat i rigor, una part substancial de la seua història.

Així, tots dos estudis són fruit de la tenacitat i l’esforç de l’amic Manuel Puchades, qui durant el procés de confecció del primer –que portà a terme juntament amb Matilde Llop– descobrí que les fulles de l’artefacte des del qual s’entona la Carxofa havien sigut pintades per un escultor local de gran qualitat: Frederic Siurana Vila (1905-1961); del qual, tanmateix, la població disposava de ben poques notícies. I amb la intenció de «rescatar de l’oblit un gran artista», tal com apunta Llop al pròleg, es proposà elaborar la biografia d’un dels imatgers valencians més importants de tots els temps.

En el procés de confecció del volum, Puchades ha tingut com a informants els dos principals deixebles de Siurana: Juan Bautista Puchades Quilis i Emilio Puchades Alabau, als qui, en mostra d’agraïment, ha dedicat el llibre (i també a Esperanza Minguet, presidenta de l’Associació Amics de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral). I amb les dades proporcionades per aquests dos escultors ha pogut reconstruir una bona part de la trajectòria professional d’un imatger que, malgrat morir als 56 anys d’edat, creà una obra amplíssima, tal com la investigació posa de manifest.

D’aquesta manera, la part central del llibre està dedicada a identificar i catalogar les desenes de talles que varen eixir del seu obrador. Unes pàgines que, a més de dades relatives a la ubicació, l’any i el preu d’elaboració, contenen nombroses fotografies, pressupostos, esbossos... i la descripció de determinades característiques de les escultures, com ara les dimensions i la procedència de la fusta. És així com descobrim que Frederic Siurana no sols fou l’autor de múltiples de les imatges que es veneren a les parròquies de la zona –Castellar, L’Oliveral, La Punta, Pinedo, Forn d’Alcedo... i algunes de la ciutat de València–, sinó també a més d’una dotzena de pobles valencians. I entre aquestes no puc deixar d’assenyalar la del Crist de la Bona Mort d’Alaquàs, un municipi amb el qual Castellar-l’Oliveral comparteix, també, la celebració del Cant de la Carxofa. L’enhorabona, Manuel, pel teu excel·lent treball!