Borja-Villel

Les societats agràries sempre han desconfiat del saber en general, i de l’art en particular. El sentit peremptori del cicle de la vida apuntava a la supervivència, on l’oci només estava permés per complir amb les atàviques creences ben instrumentalitza pel campanar més pròxim. La pintura naturalista d’exaltació del paisatge, els monuments i les advocacions marianes ha copat la història de l’art valencià fins a l’entrada de la modernitat, tard com sempre. Junt amb els valents que van trencar amb el sorollisme al principi dels seixanta, va formar-se un selecte grup que mirant-se a l’espill francés es van preparar per a gestionar la creació artística. Tomàs Llorens va ser el més destacat. Ell sabia com ningú, la complicitat d’engrescar a la incipient burgesia en la compra d’obres. Les entitats financeres, -Banc de València i la Caixa d’Estalvis-, la Diputació, alguna sala d’exposicions, i para de contar. L’arribada de les institucions democràtiques va ser una eclosió, amb l’IVAM com a portaavions d’una flota on se sumaren els ajuntaments més grans. Vicent Todolí, a València i Manuel Borja-Villel, a Barcelona van agafar l’estela de Llorens per convertir-se en figures imprescindibles en l’art internacional. IVAM, Serralves, Tate, Bombas Gens, Fundacions Pirelli i Botín, consten en el currículum de Todolí. Mentre el seu company a la facultat de Blasco Ibáñez gestionava la Fundació Tàpies, el MACBA i el Reina Sofía. A Borja-Villel (Borriana, 1957) i Vicent Todolí (Palmera, 1958) no els ha faltat proposicions, alguna deshonesta, per conquerir Nova York a través del MoMA, el sumum.

En paral·lel, l’impuls institucional va encomanar iniciatives privades i València ha viscut en els darrers anys una eclosió d’espais artístics, amb el CaixaFòrum obert enguany, i en espera del Centre Hortensia Herrero. Mentre a Borja-Villel els fregien a Madrid per no plegar-se a les forces centrípetes dels que volen tornar l’art al romanticisme de la Cort, cap dels ‘moderns’ autòctons ha eixit a defensar a un dels millors gestors culturals que tenim. La modernitat no és una moda, més aviat ha de ser una actitud ideològica que supera la cultura de l’instant d’alguns responsables ací, que han confós els centres d’art amb una discoteca, de la ruta, clar.

Suscríbete para seguir leyendo