Dones lletraferides modernes (I)

Per desgràcia, els segles de l'edat moderna no ens han deixat massa testimonis de dones valencianes amb interessos per l’escriptura. Després de la figura de sor Isabel de Villena, la major part de les dones que prenien una ploma en aquells segles per fer lletres sobre un paper, o bé eren nobles que tenien la necessitat de «portar sa casa» -com l'olivana d'adopció Clara de la Cerda, que fa anys va estudiar el meu amic Manuel Martí Ascó-, o bé eren monges i dones molt religioses que, fent mostra d'obediència als seus confessors i pares espirituals, es posaven a la tasca d’haver de deixar per escrit la seua pròpia vida o una part d'ella i, en especial, la part que afectava qüestions espirituals i devotes -i cal creure que, de vegades, els confessors afegirien de la seua collita alguns passatges, sobretot si l'escrit es publicava quan la senyora ja era morta i els capellans pensaven més en elevar-la als altars que en cap altra cosa. Algun altre cas, algunes dones d'aquell temps varen deixar traslluir la seua voluntat de fer poesia, però quasi sempre, amb versos de circumstàncies i poca cosa més.

Són conegudes més, entre les que confeccionaren epístoles per informar o ser informades del món i l'administració de sa casa, la valenciana Hipòlita Roís de Liori, mare d’una altra dama -catalana, aquesta- afeccionada a la literatura epistolar: Estefania de Requesens. Hipòlita, va viure a cavall de València i Barcelona i es va veure en la necessitat de mantenir correspondència amb els seus administradors i amics valencians -inclòs l'historiador Pere Antoni Beuter- i, sobretot, amb la seua filla. I en aquell segle XVI, tot i que la seua descendent, Estefania, estava casada amb un prohom de la cort de Madrid i hi vivia, varen saber, totes dues, conservar la llengua nacional en els seus escrits.

Era una forma, aquella, de mantenir viva la llengua familiar, clànica -com també feren els Borja a Roma, per exemple- i, segurament, de veure's molt més reconegudes en aquelles lletres que escrivien i que portaven marques de la seua vida, de les seues preocupacions, de les coses quotidianes -Hipòlita i Estefania parlen dels fills d'aquesta, per exemple, amb afecte- o de les coses que afectaven la política de la cort reial. Coses, òbviament, que es podien permetre només segons quines dames: les altres dones d'aquells anys ja feien prou si podien menjar cada dia i alimentar els seus fills. El temps no donava per a més, en una societat poc alfabetitzada.