Atropoll
Si, enmig d’una nit d’insomni, decidiu invocar la visita de Morfeu llegint textos literaris del segle XIX, és molt probable que topeteu amb una paraula que, segurament, cridarà la vostra atenció. Es tracta del substantiu «atropoll», que la majoria de reculls lexicogràfics assenyalen com a sinònim de «tropell»: «Conjunt de gent que va en desorde i avalotant», segons el diccionari d’Alcover-Moll, que en circumscriu l’ús al territori valencià; i «Aglomeració de persones o de coses que es mouen desordenadament», en definició del Diccionari Normatiu Valencià.
Encara que, actualment, podríem qualificar-lo d’arcaisme, diversos escriptors valencians de finals del Vuit-cents el varen fer servir d’una manera més o menys habitual: «En atropoll confús, en guerra eterna / d’ambicions santes o passions innobles, / passaven davant mi races i pobles», s’afirma en un poema de 1880 dedicat a l’historiador xativí Vicent Boix; mentre que «ja ve, ja se divisa l’enorme polseguera / que pels camins, a l’aire, va alçant en sa carrera; / ja en l’atropoll s’escolta la terra tremolar», llegim en la composició titulada «A les Torres de Quart» (1890).
D’una altra banda, «atropoll» apareix també en diverses epístoles del període. Per exemple: en una carta adreçada a Jaume Collell –i datada en maig de 1887–, un escriptor de més avall de la Sènia parlava de l’«atropoll d’un viatge indispensable que he de fer esta mateixa setmana»; i en una altra –d’octubre de 1906–, un amic d’Antoni Rubió i Lluch assegurava que «volia visitar-lo abans de sortir de Barcelona; però l’atropoll que duguérem en los dies del Congrés, i el poc temps que tinguí després [...] impossibilitaren aquest desig».
Finalment, encara que el terme «atropoll» no es constata en l’obra de Jacint Verdaguer, un periodista valencià coetani no dubtà a posar-lo en boca seua. Així, en la crònica posterior a la visita que li feu en juliol de 1893 al Santuari de la Gleva –on el de Folgueroles havia sigut confinat pel bisbe Morgades–, explicà que, en un moment determinat, va preguntar a l’autor de Canigó si voldria acompanyar-lo a Vic, a dinar; i que el mossén declinà la invitació perquè estava cansat i temia «l’atropoll de la gentada». Un ús lingüístic insòlit, podríem dir, tractant-se d’un osonenc que, tanmateix, no ens ha d’estranyar, ja que Verdaguer era el més valencià dels escriptors catalans de l’època.
