Dones lletraferides modernes (i II)

L’edat moderna, amb tot, va permetre una major presència de les lletres entre les dones. Especialment als convents. Crida poderosament l’atenció la figura de dona Àngela Almenar i de Monfort. Viuda i sense fills, va dedicar la seua fortuna i el seu temps a fundar i mantenir un col·legi per a pobres, del qual va redactar les seues constitucions, el 1561. Alguns estudiosos afirmen que es varen traduir en llatí i en castellà, i fins i tot és possible que aquella na Monforta, guiada per un desig de ‘purificar’ la societat en què vivia, arribàs a publicar un Antialcoran i altres diàlegs cristians contra la religió mahometana. Si tot això fos cert, la figura d’aquesta dona mereixeria uns estudis més detallats, per veure com arribà a aquells coneixements una representant del gènere femení en un món controlat pels homes que sí que podien accedir als estudis teològics.

Una altra dona interessant i lletraferida va ser sor Francesca de Jesús, de cognom Borja en el segle i tia de sant Francesc, que va redactar unes Exhortaciones espirituales destinades a les monges clarisses. També, la beata Margarida Agulló, que ens deixà diversos textos, segons el bibliògraf Ximeno, de caire espiritual i ascètic. Jerònima Nicolini, genovesa i establerta a Alacant, va redactar la seua Vida, com també sor Agnés de l’Esperit Sant. Sor Serafina Andrea Bonastre, fundadora d’un convent a Saragossa, escrigué uns Favores celestiales i una Dieta religiosa; i sor Mariana de Sant Simeó una altra Vida. Sor Júlia Ferrer, de València, va redactar, però, la Vida d’una companya seua de claustre. I podríem afegir una llista molt més nodrida, com molt bé coneixen Verònica Zaragoza i María Ángeles Herrero, que les han rescatades de l’oblit. També, entre aquelles dones religioses podríem comptar algunes monges que participaren -com a cosa «exòtica», però- en algun certamen poètic.

Les dones –monges o nobles, i de vegades nobles i monges- que varen prendre la ploma per a escriure, varen ser, durant els segles XVI i XVII, un fenomen prou rar. Havien estat educades en una lectura escassa i sempre ‘formativa’ que intentàs fortificar el seu dèbil esperit, inclinat al vici i al pecat -segons els cànons de l’època... Lluís Vives ja ho advertia. I quan escrivien, també insistien en aquella mateixa línia. I és que les reivindicacions feministes encara estaven, malauradament, molt lluny d’aquells anys obscurs per a tantes coses per fortuna passades en bona mesura.