Villarejo, julivert de totes les salses

Tot va començar un 11 de Setembre, el de l’any 2012. Fins aleshores les manifestacions de la Diada de Catalunya no eren, precisament, un clam pel dret a decidir. Al matí les forces polítiques i socials anaven als peus de l'estàtua de Rafael de Casanova, dipositaven uns rams de flors, feien algun discurs reivindicatiu, i a dinar amb la família, mentre que les forces independentistes de sempre aprofitaven la vesprada per reunir-se al Fossar de les Moreres i recorrer alguns carrers del centre acompanyats pels antiavalots dels Mossos perquè les aigües independentistes no es sortieren de mare. Fins aleshores els que a Madrid remenaven les cireres s’ho miraven amb una certa tranquil·litat. Durant més de vint anys els governs de Pujol garantien que les reclamacions de Catalunya no aniran més enllà de   la frontera de l’autonomisme. Les relacions entre l’inquili del Palau de la Generalitat i els successius llogaters de Moncloa eran perfectes i, fins i tot, l’ABC feia una portada nomenat a Jordi Pujol “español del año”. 

Però un bon dia Maragall, President de la Generalitat, va tindre l’ocurrencia de modificar l'Estatut de Catalunya i el poble català en referèndum ho va aprovar, el mateix que feu el Parlament de Catalunya, però el PP i l’aleshores Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, dirigent del PSOE, van recorrer aquell Estatut, i anys després, el 2010 el TC va rebaixar les demandes i expectatives dels catalans que aquell estiu van eixir, multitudinàriament, al carrer per protestar contra aquella sentencia que va fer que Alfonso Guerra digués que “nos hemos cepillado el Estatuto”. Aquella sentencia fou el tret que va despertat en centenars de milers de catalans una forta conciencia de poble que anava molt més enllà del “café para todos” instaurat per Adolfo Suárez i el régimen del 78.

L’11 de Setembre del 2012 més de milió i mig de persones de tota mena i condició van omplir els carrers de Barcelona per reivindicar els seus drets nacionals. Això va fer créixer l’espant a alguns despatxos de Madrid, el patriotisme de molts estava en perill, com va dir Lesmes, President del CGPJ en 2017 “La unidad de España es un mandato directo para los jueces”, i sembla que també per molts polítics i forces de l’ordre espanyoles. L’endemà d’aquell 11 de Setembre des del despatx de Fernández Díaz, ministre de l’Interior per aquelles calendes, s’inicia la que després es coneixe com “Operació Catalunya”. Ara, gràcies a les agendes de excomisari Villarejo sabem que els més importants càrrecs d’Interior i de la policia, amb la complicitat de polítics del PP como Cospedal, Moragas i Alicia Sánchez Camacho, periodistes i jutges, van crear una organització per crear i expandir notícies falses per desacreditar davant l’opinió pública polítics i membres de la societat catalana.

El nom de Villarejo, associat a alts càrrecs d’Interior i de la policia, apareix sempre en tot aquest “aroma de claveguera” que envolta la política espanyola en referència a Catalunya, i tot pagant amb els diners d’una part dels nostres impostos. El “fons de rèptils” que tot Ministeri d’Interior té a la seua disposició serveix per pagar, sense tenir que donar explicacions, als que donen credit i publiquen les fake news que faciliten  les clavegueres estatals. 

Villarejo, un policía corrupte, es tan sols una baula més de tot un aparell del Deep State perquè en aquesta guerra bruta hi han més participants que han col·laborat activa o passivament : jutges, exclusives d’alguns mitjans de comunicació, una societat civil que cridava “a por ellos” a les portes de les casernes, i més d’un partit polític. Fa uns dies a Estrasburg PP, PSOE, VOX i C’s es van unir per intentar desacreditar l’informe del Catalangate que ha escandalitzat el Parlament Europeu. Villarejo pot dormir tranquil, té el vent a favor.