Irreductibles

El meu amic i deixeble Carles Fenollosa, a qui vaig dirigir la tesi amb l’edició del dietari del noble valencià Català de Valleriola -disponible a les Publicacions de la Universitat de València-, recentment ha tret un altre llibre del qual ja feia temps que em parlava: Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians (València, Drassana, 2022). Un recorregut per la trajectòria de la nostra llengua en terres valencianes i, alguna vegada -poques-, una mica més enllà.

Fenollosa sap escriure i sap guiar el lector pels camins de la història i dels usos lingüístics a casa nostra; però, potser no sempre ha encertat en les seues valoracions: especialment, en algunes que fa sobre el període de l’edat moderna, on sembla que es vincula més a una escola «vella», que preferia parlar de decadència. L’etiqueta inventada al XIX pels homes de la renaixença, era molt útil llavors: es tractava de fer veure que abans d’ells no hi havia hagut res. Ells, doncs, eren els millors i els més nacionals -literàriament parlant, és clar. De fet: als segles XVI, XVII i XVIII -i encara, al XIX- la immensa majoria de valencians -com els catalans i els baleàrics- eren monolingües. S’escrivia en llatí, en la llengua del país i en la del país veí algunes coses, especialment si anaven o venien de Madrid -per entendre’ns. I ni tan sols la cort de Germana de Foix -tan lloada i vilipendiada alhora-, ni els paperots en castellà escrits per munions de frares i buròcrates durant el XVII, ni la conegudíssima Nova Planta -que només afectava administracions locals i generals i la seua paperassa, que no llegia quasi ningú, perquè, entre altres coses, quasi ningú sabia llegir-, i etc., feren canviar la vitalitat de la llengua del poble. Ni ací, ni enlloc. Si tota aquella legislació reial i eclesiàstica hagués tingut un efecte real, la persistència de l’idioma hauria estat impossible.

Ara anem al segle XXI: tenim més papers impresos i digitals en la llengua pròpia que mai podria haver somniat el rei en Jaume. Però els índexs d’ús de la llengua només fan que baixar i el seu ús com a vehicle de sociabilitat no sembla destinat a incrementar-se, malgrat les editorials, les televisions, les revistes, internet i etc. I ens sembla decadència que quatre desficiosos del segle XVII fessen versos en castellà. Ara, per exemple, n’hi ha molts més textos escrits en la llengua dels veïns i no parlem de decadència. I sí: som irreductibles, malgrat tot.