Ens hem fet grans escoltant "Al vent"

Vam encetar aquest 2023 celebrant que fa seixanta anys un dels nostres, Raimon, un xic de Xàtiva, treia el seu primer disc al mercat. Un disc d’aquells amb quatre cançons, un EP en deien. Quan a Raimon li van proposar enregistrar-lo tan sols tenia tres temes, va tenir que parir una quarta cançó, “Som”, per cobrir el cupo exigit per la discogràfica. Tot això passava el 1963, fa ja molts anys, i des d’aleshores aquell crit, llençant per Raimon al vent del món, ens ha vingut acompanyant al llarg dels anys, estant amb nosaltres des de l’estrena de la joventut fins ara, quan, també com canta Raimon, tenim “més passat que futur”. 

Però “Al vent” ja tenía quatre anys quan va aparèixer en aquell mític disc junt als temes “La pedra”, “A colps” i “Som”. El xativí la va composar en un viatge entre Xàtiva i València quan anava de “paquet” al seient de darrera en la moto d’un company d’estudis. Allò d’anar buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu al vent del món havia nat mentre el vent pentinava els cabells d’aquell universitari que tan sols aspirava per aquells dies a ser un bon professor. Segurament, fins aquell moment, Raimon, amb la guitarra que li havia regalat el seu germà, sols havia cantant temes melòdics intentat guanyar l’atenció d’alguna xicona, però mai ho havia fet en valencià. “Al vent” li va eixir en la seva llengua de manera espontanea, tal vegada perquè no pensava en guanyar-se les garrofes cantant.

Raimon en aquells primers moments era el “Pele”, fou Eliseu Climent qui el va batejar amb el nom artístic amb el que es conegut mundialment. La cançó deu molt a personatges com Xavier Marco, amo de la taverna Casa Pedro, Joan Fuster i Vicent Ventura, que allà entre plat i plat, mentre dinaven, van crear uns premis literaris on el dia de l’entrega van oferir l’escenari a Raimon que, naturalment, va cantar el seu tema “Al vent” encara inédit. Fou la primera vegada que el cantant va cobrar per la seva feina, 200 pessetes que, a algú que estudiava becat, li van vindre molt bé. A partir d'aquí el camí ha estat llarg, sempre amb èxit i durant la dictadura franquista amb entrebancs i prohibicions.

El crit raimonià llençat al vent del món aviat va impactar més enllà dels territoris on es parla català. Aquell primer disc de Raimon va aconseguir el Primer Premi de les Cançons Revelació en el VIII Premi del Disc Espanyol. Aquell 1963 també, junt amb Salomé, guanyaria per votació popular el festival de la Cançó Mediterrània amb “Se’n va anar” la única cançó en català presentada al certamen. Aviat va fer el seu primer Palau de la Música i el primer Olympia parisí, i ja el 1964, tot just un any després de l’aparició del seu primer disc Joan Fuster li va escriure la seua, encara curta, biografia.

L’aparició de “Al vent” a molts de la meva generació ens va suposar un revulsiu, ens va obrir els ulls a una terra, la nostra, que els llargs anys de mala educació escolar durant el franquisme ens havien ocultat, com anys després “Veles e vents” en descobriria Ausias March, també absent a les escoles de la nostra infantesa. Ens havien ocultat tantes coses, massa coses, perquè, també com diu Raimon, “de vegades la pau no és més que por”. A nosaltres ens va tocar trencar aquella falsa pau feta de pors perquè “contra la por som nosaltres, contra la por sense por”.

Ens hem fet grans amb “Al vent” i amb moltes altres cançons d’aquell jove de Xàtiva que un dia, sense saber com ni perquè, va llançar un crit amb el que ens vam sentir identificats.