Créixer o no

La setmana postfallera començava amb dos articles valents que demanaven una reflexió sobre la festa de les falles, si l’èxit s’havia de mesurar en termes de creixement. Isabel Olmos i Gil-Manuel Hernàndez coincidien a denunciar la insostenibilitat d’una festa que, si continua a créixer sense control, esdevindrà un monstre fet per als turistes i que expulsarà el veïnat de la ciutat. Una festa declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat mereix un examen profund que assegure els valors que li conferiren el guardó i la ciutat de València necessita assegurar la viabilitat d’un model pensat en el veïnat dels barris. El turisme, de viatgers o d’estudiants, no pot pervertir l’urbanisme, la convivència, el preu dels habitatges i expulsar els jóvens del mercat del lloguer.

Ens agraden els bars i la festa, som excessius i barrocs, cridaners; potser per això som bastant més tolerants del que ens convindria ser amb les multituds que cada vegada més inunden els carrers, no sols del centre històric, sinó també dels pobles marítims, el Botànic, Russafa, Benimaclet... No visc a València, però hi passe més hores que al meu poble. Fa anys que passege pels mateixos carrers i he vist tancar una infinitat de comerços. I m’inquieta que cada persiana que abaixa es torna a alçar en forma de franquícia. Passege pel carrer de Sant Vicent i només queda una sastreria, ofegada entre establiments impersonals fets en cadena d’una falsa antiguitat que venen ―i no sé com poden mantindre’s― gelats, caramels, peix fregit i entrepans de pernil. Em pare a llegir els rètols i més de la meitat estan en anglés. I diuen que si retolen en valencià no els entendran!

Diumenge, a Almàssera, hi hagué la primera Trobada d’Escoles en Valencià. Enguany, dedicada a la mestra, escriptora i acadèmica Carme Miquel. Comencí la meua col·laboració en el periòdic alternant-me amb Carme, en col·laboracions quinzenals. Els articles d’ella eren una reivindicació d’un món més just on cabérem tots. Les frases «Tots som caminants en un mateix món redó» o «El valencià, la meua herència» representen el seu pensament. Carme tampoc era de València, però vivia al carrer de Les Mantes, veure la plaça del Mercat per als vianants l’hauria feta molt feliç, sentir com els caminants parlaven en valencià, més encara.