Descomposició

A les últimes setmanes anem llegint a aquest mateix diari com el partit ultradretà va perdent no sols afiliació, també càrrecs orgànics ja consolidats. Fins i tot candidats ja triats que, de la nit al dia, han vist volar pels aires les seues aspiracions per mandat del nou líder valencià que està col·locant als seus acòlits.

Mentiria si diguera que ho sent pels defenestrats perquè representen valors totalment contraris als meus. Però sí que estic seguint amb certa curiositat el que està passant i veig com es confirma el que ja sabia: que la democràcia interna brilla per la seua absència a aquesta organització.

Una organització que rebutja valors constitucionals com la igualtat real entre dones i homes o el sistema autonòmic, però que se n’aprofita de la Constitució per a estar a les institucions i servir-se’n d’aquestes per a fer la paròdia ridícula a la qual vam assistir la setmana passada i que va ser la moció de censura al govern legítim de l’Estat.

Però vull centrar-me en el que hi vam veure per part del partit ultradretà a la moció.

Un candidat a presidir un nou govern sense cap proposta política per acabar amb la inflació, per exemple. I això tenint en compte que és catedràtic d’estructura econòmica i que, per tant, alguna proposta de polítiques econòmiques podria haver fet. Però ni això.

Un candidat amb una trajectòria política ben variada i que ha oscil·lat des de l’esquerra fins a ser el candidat d’un partit hereu del franquisme, que és incapaç d’escoltar amb actitud respectuosa a la resta de portaveus dels partits que donen suport del govern. Les ganyotes i les interrupcions van ser constants fins al punt d’haver-li de cridar l’atenció la presidenta de la cambra.

El candidat d’un partit que representa l’antipolítica democràtica i que només representa aquella gent que, com ells, enyoren el règim autàrquic i teocràtic del dictador.

Un partit que ha aplegat a demanar als militars que s’alçaren contra l’ordre democràtic en un nou cop d’estat com el del trenta-sis contra el règim legal de la Segona República i que va deixar tantes víctimes en les voreres o als exilis interior i exterior.

Un partit que fa pudor de naftalina i a arnes de la roba que no està ni neta ni ventilada de l’antigor que supuren i representen. I que, almenys per les terres valencianes sembla que tindran problemes en presentar candidatures creïbles i mínimament democràtiques a algunes localitats importants com Gandia o Alzira.

La ciutadania hem tingut temps, al llarg de tota la legislatura, la possibilitat de comprovar la nul·litat de les seues aportacions a lleis importants, com les des pressupostos, per exemple o a qualsevol altra llei. I són nuls, senzillament perquè no els agrada la democràcia, només la utilitzen com a canal de comunicació de les seues anacròniques idees, com negar les violències masclistes o intentar retallar drets allà on governen, com el dret a l’avortament recentment a Castella i Lleó. Sobretot, retallar drets de les dones és el que sembla que més els agrada.

Per tant, i com dona feminista i d’esquerres, la seua descomposició la visc amb una barreja de curiositat i morbo per veure com entre ells sols s’acaben traient els ulls, perquè d’això entenen prou.

Esperem que entre l’espectacle ridícul de les dues mocions de cesura, però sobretot l’última i les desercions i baixes al llarg d’algunes ciutats importants del territori valencià, amb un poc de sort, la ciutadania els castigue i els deixe fora de les Corts Valencianes. S’ho mereixen per antidemocràtics.