Què va passar dissabte al Teatre Principal de València?

Què va passar dissabte 25 de març al Principal de València? Alguns dels que hi érem encara ens ho estem preguntant. Què va passar a València la nit de dissabte? Cantava Òscar Briz acompanyat d’un grup excepcional, la banda que darrerament actua amb ell, i amb la col·laboració d’altres músics amics que feien aparició a l’escenari, de manera més o menys puntual, amb veus i instruments diversos.

Però què va passar dissabte a València? El concert, entés com a espectacle musical (i també escenogràfic) va ser redó, complet, d’una qualitat immillorable, però els qui seguim la seua trajectòria ja sabíem que això anava a ser així. En aquesta ocasió, malgrat la seguretat que en teníem, encara ens va sorprendre per aquest cantó, perquè ens va oferir un so net i brillant, amb textures noves, amb segones veus de soul i uns vents poderosos i oportuns, però també amb uns violins que esborronaven i feien vibrar el cor de l’auditori... Amb tots aquests elements, durant un parell d’hores complides, vam passejar del folk al rock, del pop al soul, de la psicodèlia simfònica a la nuesa de la veu i la guitarra acústica, amb espurnes de funk i pessics de jazz.

Però què va passar la nit de dissabte? Hi havia ganes de concert, hi havia ganes d’escoltar i veure Òscar a un gran escenari a l’alçada de la seua qualitat, i el desig es palpava en l’ambient. De gom a gom el hall, de gom a gom el pati de butaques, les llotges i els pisos superiors. Amics i coneguts de tot el país; abundava la gent de la Ribera (però també de l’Horta i de la Safor). Però això és així, quan al Cap i Casal fan click la Ribera hi va: sembla ser que als de la Ribera no ens agrada gens que ens ho conten. Impossible saludar tothom. Somriures impregnats als rostres. Ganes de ballar (alguns ho feren des de l’espai reduït de les butaques). Ganes de cantar, perquè les cançons les coneixíem, i és que les cançons d’Òscar són les nostres cançons. La retrospectiva del de l’Alcúdia és la nostra pròpia retrospectiva. La vida és un lloc d’encontres (i desencontres) i, dissabte a la nit, al Principal de València, la vida ens regalava un espai generós d’encontres. Òscar Briz va insistir-hi cap al final: «No hi ha més, no hi ha més» repetia convençut en la coda mentre tot l’auditori dret i sincronitzat cantàvem: «i caure en braços de l’amor», entroncant amb allò que Lennon anys abans havia pronosticat: All you need is love.

Dissabte passat al Principal alguna osa va ocórrer. I quedarà, quedarà a la memòria dels qui vam ser al teatre més mític de la ciutat de València, on anàvem i veníem entre els jocs de veus i els diàlegs de guitarra, trompeta i saxo, resseguint una línia melòdica que ens interpel·la, cantant les paraules que dibuixen un món que habitem. I en algun moment de silenci, entre cançó i cançó, des de la platea o el galliner, eixia alguna veu potent que expressava aquella felicitat compartida.

Què va passar dissabte a la nit al Principal de València? No ho sé, no ho sabem, però la imatge de tot un teatre cantant «i caure en braços de l’amor» em sembla una de les certeses més belles dels últims dies, mesos o anys. Els qui vam omplir el Principal vam ser convocats a un territori d’amabilitats musicals: són les cançons d’Òscar Briz, que juntament amb altres, configuren la nostra particular geografia de sonoritats i afectes. Aquesta geografia dissabte a la nit es va vestir de diumenge, i ho va fer en un concert que passarà a la història de la música que actualment es fa des de València.

I diuen que tot això serà un disc!

Suscríbete para seguir leyendo