Tamames-Vox, xarlotada berlanguiana

Una xarlotada, pronunciat col·loquialment «xarlotà», és originàriament ‘espectacle taurí de caràcter còmic’. El seu nom el deu a Carmel Tusquellas, de sobrenom «Charlot» torero còmic català que imitava (a) l’actor «Charlot», renom de Charles Chaplin. El duo «Charlot i Llapissera» (primera mitat del s. XX), el primer català, com hem apuntat, i el segon valencià, de Xest, eren una parella considerada la creadora de la modalitat taurina del toreig còmic denominada «xarlotada». I una xarlotada, per derivació i extensió d’eixe sentit, és també ‘actuació pública, col·lectiva, grotesca o ridícula’. Tant la pronúncia del nostre Charlot, amb la «o» ben oberta, com la forma «Llapissera», sonen ben pròpies de la nostra llengua, com «xarlotada», paraula registrada en el Diccionari normatiu valencià. El Diccionario de la Real Academia Española, també arreplega la «charlotada», però, curiosament, no la registra el Diccionari de la llengua catalana (DIEC2), a pesar de l’origen valencianocatalà (o viceversa) de les xarlotades. Sí que l’arreplega el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual ésAdir. També l’inclou en les seues pàgines el Diccionari de la RACV.

I una paraula que representa i qualifica situacions absurdes i extravagants és «berlanguià», que significa ‘cosa o situació esperpèntica, especialment si té un caràcter tragicòmic’, adjectiu relacionat amb l’obra del cineasta valencià Luis García Berlanga. Paraula registrada, no fa molt de temps, en el Diccionari normatiu valencià. Servidor de vostés té la satisfacció d’haver reivindicat la presència de l’adjectiu «berlanguià», tan valencià de caràcter, en el nostre diccionari quan hi era absent.

I una xarlotada i una situació berlanguiana, tot junt, ha sigut la moció de censura de Vox contra el president del Govern, Pedro Sánchez, amb Ramón Tamames com a aspirant a cap de l’executiu espanyol. Ha sigut una xarlotada i una situació berlanguiana, perquè és ben esperpèntic que u que estigué empresonat per comuniste, en el franquisme, i haja sigut referent d’eixa ideologia durant molt de temps, ara haja anat en aliança amb els descendents polítics d’aquells que van ordenar el seu encarcerament. Això constituïx un acte totalment berlanguià, encara que no sé si el nostre paisà, el gran García Berlanga, haguera arribat a imaginar una aliança entre un comuniste històric icònic i un partit enemic visceral del comunisme.

«La història sempre es repetix dos vegades», va dir el filòsof alemany Hegel, però un altre teutó i jueu, ben conegut, Karl Marx, va allargar eixe aforisme i va sentenciar que «La història es repetix dos vegades, primer com a tragèdia i després com a farsa» (o «comèdia»). Això pareix que haja ocorregut amb Ramón Tamames de protagoniste. La farsa o comèdia és eixa moció. La tragèdia va ser la repressió franquista i, puntualment, la detenció i empresonament d’universitaris en 1956 a Madrid per part de la policia franquista en la Universitat de Madrid. Entre els detinguts

i empresonats estava un jove Tamames La tragèdia d’aleshores i la comèdia d’ara (perquè és una comèdia) amb Tamames de personatge central, i Sánchez Dragó (també detingut aleshores) de secundari, dona la raó a Karl Marx, com en tantes coses.