A propòsit del suïcidi

No és d’estranyar la sentència del filòsof Albert Camus en la seua obra El mite de Sísif: «No hi ha més que un problema filosòfic vertaderament seriós, i aquest és el suïcidi» L’Organització Mundial de la Salut ens alerta que actualment és el problema més greu de salut pública que tenim en el món. A l’Estat espanyol se suïciden diàriament onze persones, a més de ser la primera causa de mort no natural i duplicar el nombre de defuncions provocades per accident de trànsit. A més, el nombre de morts per suïcidi entre els quinze i vint-i-nou anys, ha augmentat considerablement: més de tres-centes persones se suïcidaren l’any 2020 en aquesta franja d’edat.

L’altre dia vaig estar donant-li una ullada al Pla de Prevenció sobre el suïcidi que ha elaborat la Generalitat valenciana. No puc estar més d’acord amb el missatge que transmet: «Trenquem el silenci. Parlem del suïcidi» A més, l’Ajuntament de València, ha incorporat un pla de prevenció a les escoles i instituts, a través del taller «Estem parlant del suïcidi». És necessari que trenquem amb el silenci, dialoguem i lluitem contra l’estigma de la salut mental. Ara bé, el suïcidi s’ha de veure com un poliedre amb moltes cares, i, per tant, requereix un enfocament multidisciplinari.

Els docents tenim a l’aula un alumnat cada vegada més diagnosticat amb problemes de salut mental. També viuen sobreestimulats; pegats al mòbil. No és d’estranyar que mostren una extrema resistència al pensament crític. En ells s’observa certa intolerància al fracàs: reaccionen amb molta frustració quan les dificultats no es resolen amb facilitat. És de sentit comú que la hiperconnexió, va contra natura i afecta molt negativament en la nostra salut física i mental. També és inqüestionable que els adolescents sofreixen més ansietat i depressió des de l’aparició del mòbil i les xarxes socials.

Generalment, a la base del suïcidi hi ha sempre una dosi de sofriment. Aquest pot haver-se provocat per moltíssimes causes: assetjament escolar, assetjament laboral, violència de gènere, risc d’exclusió, pèrdua de treball… A més, van apareixent nous problemes, afegits a les transformacions psicofísiques pròpies de l’adolescència: el ciberassetjament, el grooming, la sextorsió… Compte també amb els perills de la hiperpaternitat i sobreprotecció. La preocupació excessiva pels fills i la sobreprotecció, contribueixen a una pèrdua d’autonomia, intolerància a la frustració i dificultats per acceptar les normes. Personalment, no crec que fem cap favor als joves, posant-los la vida tan fàcil: avui en dia, pràcticament tot l’alumnat passa de curs sense massa dificultats. Atenció també a la ‘happycràcia’ i tirania de la felicitat: vivim obligats a ser feliços i acostumats a reprimir els nostres punts dèbils. L’ànsia per estar sempre bé i la frustració quan s’està una mica malament, dificulten la serenitat.

La psicologia social s’ha encarregat de assenyalar que el capitalisme és un sistema criminal que ha portat a l’increment de malalties i trastorns mentals. Una de cada quatre persones, pateix alguna malaltia mental relacionada amb les condicions de treball o estudi, a més dels problemes econòmics derivats de la societat consumista o la depressió, principal causa de suïcidi. El filòsof nord-americà, Henry David Thoreau, apostarà per una vida simple, simplificada i natural, retirant-se a una petita cabana, molt a prop del llac Walden.

Veig oportú que ens preguntem si som una societat que sap parlar i escoltar. L’acció d’escoltar requereix atenció: ha de ser activa i això és terapèutic. Però no es tracta únicament d’escoltar, sinó també de fer-ho amb paciència, interés i compassió. Sentir-se escoltat és curatiu... A més, si aquell qui escolta ho fa amb compassió i infonent esperança, molt millor. Una escolta atenta, genuïna i empàtica, té el poder de bloquejar l’aïllament i reduir el risc de suïcidi. Sembla utòpic, però l’Associació Víctor Frankl sap de què parle, s’anomena cultura de l’acompanyament.

L’altre dia li vaig preguntar al meu alumnat: Quants de vosaltres confieu en tots els qui som ací? Pràcticament, ningú alçà la mà. Vaig prosseguir: I quants creieu que es pot confiar amb vosaltres? Pràcticament totes i tots. S’anomena fracturació social. Això significa que el nostre company de classe o el nostre veí pot estar travessant un greu problema però nosaltres viure-ho sense empatia i amb molt de distanciament. La falta de confiança, dificulta que ens comuniquem i ens ajudem d’una manera desinteressada. I dic jo: Quin futur podem esperar en una societat desconfiada?

És important recalcar que a l’Estat espanyol, tenim una mitjana de 6 psicòlegs de cada 100.000 habitants. Les llistes d’espera s’eternitzen, els períodes entre consultes s’allarguen i els desordres mentals es compliquen abans de ser atesos. Es produeix una bretxa entre aquells que es poden permetre pagar-se una psiquiatra o psicòleg privat i els que no tenen altra opció que aguantar-se amb el que ofereix la sanitat pública. Segons diuen les estadístiques, les persones més pobres, a més de tindre més risc de sofrir un trastorn mental com la depressió, també tenen menys accés a una atenció adequada. Necessitem més professionals de la salut mental en el nostre sistema sanitari públic i ja es porta temps demanant la presència del psicòleg en les consultes d’atenció primària.

Quan acaba el soterrament, pràcticament tothom torna a la normalitat. Ara bé, la família més pròxima del difunt té per davant un llarg pelegrinatge per tots els racons del dol i el sofriment. El suïcidi d’un ésser volgut, primerament es viu com un malson, però després es conviu amb un sentiment de culpa i la creença en el fet que s’haguera pogut evitar. Ens correspon acompanyar les famílies amb tendresa, fem-los el camí almenys un poc més transitable. Són els grans supervivents d’aquesta tragèdia.