«En dejú»

Ens creiem que sabem quasi tot. Tanmateix, som més ignorants del que pensem, de vegades perquè no ens informen de determinades qüestions. Si ens trobem així, desinformats o desinformades, podem emprar la locució «en dejú». Indiquem no solament que no hem menjat sinó també que no tenim coneixement d’un assumpte o que no el comprenem.

No està malament trobar-se «en dejú». És una bona manera de relaxar el nostre aparell digestiu. El problema és quan eixa actitud resulta quotidiana i obligada. Malauradament, són moltes persones a Espanya que han d’abstindre’s de diverses menjades al dia perquè els seus ingressos no li ho permeten. Mentre açò passe, l’estat social que proclama la Constitució no serà totalment real. Este missatge l’haurien de tindre en compte especialment els constitucionalistes integristes.

Tots i totes ens trobem «en dejú» en determinats moments. De segur, que el lector i lectora se n’ha trobat així alguna volta. A mi m’ha passat, per exemple, amb el patrocini d’una publicació facsímil dedicada a la història de la col·locació de la Creu del Garbí d’Estivella. Tot i ser el cronista de la localitat i haver estudiat el tema, no he sabut res de la intenció d’editar per part de l’alcalde. Potser, eixe és un estar «en dejú» massa personal i importa a poca gent. Però, és un bon exemple de com els polítics locals, en algunes circumstàncies, actuen amb poca transparència i excés de personalisme. No és bo generalitzar, encara que està bé sincerar-se.

Estos dies m’ha pillat «en dejú» la mort d’un polític. Es tracta de la defunció del qui fou alcalde d’Albalat dels Tarongers Filiberto Prats. Ens separaven algunes coses i ens unia el més important: l’amistat. Em quede amb la imatge en la televisió denunciant actituds del seu rector. Fou valent, tot i ser un creient convençut. Recorde quan em va telefonar perquè vaig escriure que els polítics del seu partit es dedicaven a convidar-se a processons com si fora un acte institucional. No ens enfadarem. Espere que Fili es trobe en el cel que somniava. Reivindiquem i gastem l’expressió nostrada «en dejú». Tinguem present que no hi ha cortina que puga amagar-nos un assumpte per sempre.