Morta per anar a treballar

El passat dia del treball, el primer de maig hi va haver un accident d’un autobús que portava unes dones que venies a treballar a Almonte (Huelva) en la recollida de la fresa. Com a conseqüència una dona va perdre la vida i altres trenta-nou resultaven ferides. Totes elles són d’origen marroquí i van vindre a treballar per poder guanyar-se el pa i alimentar a les seues famílies.

Té nassos que una d’elles perdera la vida per anar a treballar justament el dia 1 de maig, dia del treball.

Té nassos que les xarxes socials s’ompliren de comentaris xenòfobs i masclistes sobre la seua presència a l’Estat Espanyol per a fer una feina que no la volem fer nosaltres per les dures condicions de treball i els baixos salaris que paguen els empresaris del ram.

Té nassos que encara, hui en dia, s’utilitzen aquests arguments grollers per a injuriar a aquestes dones que any rere anys i malgrat les contínues violacions dels seus drets laborals i, fins i tot en alguns casos violacions dels drets humans, vinguen a recollir els fruits rojos de la zona.

És dur saber les seues condicions laborals que els ofereixen alguns empresaris sense escrúpols que, fins i tot, han permés que alguns encarregats abusaren d’elles dins del “pacte entre cavallers” deixant-les en situacions de vertadera vulnerabilitat tan econòmica con emocional.

El ben cert és que una d’elles ja mai més tornarà a sa casa perquè va perdre la vida a l’accident que les portava a la faena.

Podríem pensar que dins de la classe obrera totes les persones patim la mateixa opressió, però com podem comprovar no és així. El capitalisme sempre va de la mà del patriarcat i, a més, en casos com aquest, li hem d'afegir la xenofòbia, i tots tres sumats donen com a resultat un súmmum de desigualtats i discriminacions en aquestes dones que poca gent està disposada a patir.

El resultat, com sempre que hi ha explotació, són els magnífics beneficis per als de sempre, els explotadors.

Hem de recordar que segons l’últim informe d’Intermon-Oxfam l'any 2022 els salaris van caure a l’Estat Espanyol al voltant de cinc punts i mig percentuals mentre que els dividends de les grans empreses van pujar vint-i-huit punts percentuals al mateix any. Si ho passem a euros ens trobem que les treballadores i treballadors vam perdre al voltant mil cinc-cents vint-i-tres (1.523) euros a l’any mentre les grans empreses van guanyar uns vint-i-sis mil (26.000) milions d’euros. Una considerable diferència. Sobretot si tenim en compte que una persona treballadora hauria de treballar uns cent quaranta-set (147) anys per a guanyar el mateix que una persona executiva d’una empresa de les que cotitza a l’IBEX 35 pot cobrar en un any. Dur de llegir, veritat?

Amb raó els eslògans d’enguany dels sindicats majoritaris feien referència clara a la necessitat d’una pujada salarial i d’un repartiment dels beneficis. Normal després de conéixer aquestes dades.

I és que la gran patronal, la CEOE, quan escolta allò d’afrontar temes com les clàusules de revisió salarial són capaços, com ja han fet, de bloquejar la negociació sobre la pujada dels salaris, la cual cosa impedeix un nou Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC).

Com veiem el capitalisme més ferotge ens governa la vida. Però si a més eres dona i estrangera, anar a treballar et pot costar la vida, com li ha passat a aquesta jornalera que, precisament per anar a treballar en el Dia Internacional del Treball, va perdre la vida.

Aquestes coses ja no haurien d'ocórrer al segle XXI. No s’hauria de permetre que aquestes coses passaren. Però com hem vist passen.