L’ETNO

Dissabte es lliurava l’EMYA, el premi al millor museu europeu de 2023. Trenta-tres candidatures mostraven diferents maneres d’entendre una col·lecció en el segle XXI. De mostres d’art en la natura com el Chillida Leku a Hernani o la Casa Batlló de Barcelona, passant pel Museu de l’espai a Adenne, Bèlgica, el Centre de Documentació de les fugides, expulsions i la reconciliació de Berlín o la Casa de Fernando Pessoa a Lisboa. L’ETNO, el Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, era un dels aspirants i ha resultat el guanyador. Han reconegut el treball d’un museu discret en les formes però ambiciós i compromés amb el poble a qui vol servir. Fundat en la primera legislatura democràtica de la Diputació de València que presidia Manuel Girona, va ser idea del savi Joan Francesc Mira establir un espai on reflexionar sobre com som el poble valencià, què ens fa diferents dels altres i què ens agermana. Quin fil ens lliga als pobles d’una banda i l’altra de la Mediterrània, quines diàspores hem patit i com han afectat el nostre caràcter. Després d’haver-nos contat la nostra història des dels ulls dels forasters, amagat els noms dels nostres llocs, dels nostres protagonistes, calia reescriure un relat des de dins, mirar-nos sense complexos, reflexionar sobre la veritat o la falsedat de mites com el Levante feliz o el meninfotisme.

Durant quaranta anys, amb governs de signe molt diferent, l’equip de professionals del Museu Valencià d’Etnologia, (MUVAET abans i ara L’ETNO) ha creat un museu diferent, molt lluny de la idea de contenidor d’objectes antics plens de pols. Durant anys es resistiren fins i tot a tindre una exposició permanent, bolcats a crear exposicions temporals i itinerants. Arrelats al territori, recorren els nostres pobles amb mostres com «Faixa roja, faixa blava», «Muixerangues al cel» o l’actual «De granotes, gats i palmeres. Els orígens del Levante UD». Amb tot, són el Museu de la Paraula i «Espanta la por», els treballs que em tenen el cor robat. El primer, encapçalat per Raquel Ferrero, més de vint anys enregistrant les veus dels nostres majors, conservant la memòria oral del nostre poble i el segon, idea feliç d’Amparo Pons de recuperar l’imaginari valencià lligat a la por. Si encara no el coneixen, els esperen al carrer Corona de València.

Suscríbete para seguir leyendo