El càncer de la banalitat

La banalitat és un càncer que fa metàstasi en l’escena social i s’infiltra en tots els estaments de la vida pública de la societat postmoderna. La banalitat s’escampa en la cultura i l’educació, en les relacions i els valors socials (el poder, la mercaderia i l’utilitarisme marquen l’agenda), el periodisme, fins i tot en la política (polítics/influencers i d’altres grinyolades a l’ús) i, per descomptat, en el món mediàtic de la indústria audiovisual i els mitjans d’informació. La banalitat se n’aprofita del desconeixement profund de la realitat, de la manca d’anàlisi, i glorifica la informació (la pornografia del coneixement amb paraules del filòsof Byung-Chul Han) i la desafecció social de les persones.

La banalitat i la vulgaritat són la mateixa cosa? Són qualitats semblants, podríem matisar, si de cas, afirmant que la banalitat és una mica més subtil que la vulgaritat, pot aparèixer fins i tot disfressada de coneixement. I el narcisisme compulsiu? El narcisisme és la manifestació orgiàstica dels egos, l’aparador de les vides simulades a les quals aspirem. De nou, en un treball brillant (Punts de fuga. Pensar, crear, resistir. Lletra Impresa Edicions, Institució Alfons el Magnànim) el professor de la Universitat d’Alacant i escriptor Enric Balaguer (Castell de Guadalest, 1959) , escriu sobre alguns símptomes de la contemporaneïtat i ens aporta altres visions de la realitat sempre intel·ligents, punyents i humanistes.

L’autor denuncia en aquest recull d’assajos, que són un reflex crític, un reclam humanista, de diferents aspectes culturals de la societat occidental, la banalització del coneixement a les aules universitàries. Aules sorolloses amb minsa atenció de l’auditori, alumnes centrats en les novetats dels mòbils. La democratització que ha portat Internet també ha anat acompanyada de banalització del coneixement: hi ha qui discuteix després de llegir un parell de textos a la xarxa amb el professional de torn posant-se a la seua altura. La informació -confosa com a coneixement- circula de manera banal, anodina i anònima, escriu Enric Balaguer.

D’altra banda, un plató de cinema porno en una antiga presó comunista és l’excusa per a escriure sobre les paradoxes del comunisme i el capitalisme i les respectives clavegueres. El comunisme és la intimidació autoritària i el càstig al cos, el capitalisme la satisfacció permanent i la mercaderia. Altres qüestions que abraça són l’escriptura i el cos i la dimensió sensorial de la ciutat, els indrets amb ànima del pintor i poeta Perejaume, la narrativa de Joan Benesiu, el fenomen de la postveritat o el procés de descivilització que han propiciat les «celebrities» i els fanàtics de la vulgaritat a través de la televisió i la fam d’exhibicionisme i voyeurisme dels temps actuals. La societat narcisista, assedegada per l’aparença i amb el gust afinat per allò exòtic, ha convertit de vegades el coneixement de les filosofies orientals en un orientalisme de bijuteria amb la pretensió de reduir l’estrés i l’ansietat. Però l’interés de l’autor en l’espiritualitat va molt més enllà de la frivolitat i va unida a la recerca de sentit, bellesa i harmonia, un camí propi més enllà de la «mineralització de la vida», escriu Enric Sòria en el pròleg del llibre.

Al cap i a la fi, Punts de fuga és la continuació d’una extensa obra, homenatjada en la revista L’Aiguadolç, de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, amb diferents interessos pluridisciplinaris, calidoscòpics i cosmopolites, com he escrit en alguna ocasió, que van des de l’anàlisi sociològic d’Ikea, passant pel cinema d’Isabel Coixet, les ressonàncies orientals en la literatura catalana, l’obra de Michel Houllebecq i John Berger, o la d’il·lustres escriptors del nostre àmbit lingüístic com Josep Palau i Fabre, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Quim Monzó o Mercè Rodoreda, entre molts altres.

Tot plegat, un treball personal que és una barreja, sempre lúcida i oportuna, de crítica literària, sociològica i, al capdavall, cultural, des de diferents punts de vista i argumentacions amb un fil conductor de gran amenitat assagística: Balaguer és un crític cultural atent a les novetats que incideix en aspectes de la postmodernitat amb la intenció d’aportar una visió pròpia, humanística, de recerca de la dignitat davant les frivolitats de la societat del consum, que pertany a la tradició de Montaigne. Les pàgines de Punts de fuga ens ho confirmen de bell nou.