Comença el ball
Divendres passat es va donar el tret d'eixida a les eleccions del 28-M, però la realitat és que fa setmanes que l'ambient ja s'havia caldejat davant la proximitat del darrer diumenge de maig, data marcada en vermell per tots els aspirants a ocupar un lloc als Ajuntaments o als parlaments autonòmics. Fins ara els diversos partits ens han servit una mena d'aperitiu del menú que tindrem fins que els col·legis electorals obren les portes el proper 28 de maig. Els aparells d'agit-prop dels diversos partits fa dies que treballen el terreny per intentar que la nit del 28-M les urnes estiguin el més plenes possible amb les paperetes amb el logo del partit, encara que, cada vegada més, això de posar la ensenya del partit tant a les paperetes com el nom de la candidatura a alguns els produeix vergonya i intenten presentar-se desmarcant-se del partit al que representen i al que, generalment, deuen el ser coneguts al món de la política.
En aquest temps de preparació de les llistes electorals hem vist de tot, hem vist com un antic alcalde de Barcelona, Xavier Trias, antic convergent, deixava aparcades al calaix de l'oblit el nom i el logotip de Junts com si li fes vergonya mostrar en públic el nom de la formació política en què milita i la política que haurà de fer si arriba a l'alcaldia. He vist, en un poble a prop d'on visc, una llista de la vella Convergència, ara Junts, formada totalment per membres d'una mateixa família on qui viu més a prop de la localitat de la qual vol ser alcalde està domiciliat a 65 quilòmetres. Hem vist barallar-se, segurament per nimietats i per un lloc d'eixida a la llista, militants de partits que presumeixen d'esquerrans i d'estar al servei del poble. I tot això ens passa perquè hi ha gent que, sense cap vergonya, ha fet de la política el seu modus vivendi, per a molts una manera fàcil de viure, quan repasso els noms de la política, de la gran política, trobe gairebé sempre els mateixos, unes vegades al món municipal, altres als parlaments autonòmics o a l'estatal, al senat, o, finalment al Parlament Europeu que, per a alguns, és un confortable “retir del guerrer”.
Senyores i senyors, ha començat el “mambo electoral”, un ball que a alguns llocs s’ha convertit en un ball de bastons per veure qui la fa més grossa. Les dretes, el PP i Vox, la seua companyia inseparable, han tret del calaix d'andròmines l’espantall d’ETA. Cal fer por al personal mentres des del Govern, convertit en tombola, cada dia anuncien nous premis: pisos socials per tots, avals pels joves que vulguin comprar una vivenda i, fins i tot, cinema a dos euros pels més grans de 65 anys. Com sempre “largo me lo fiáis” .
Alguns voldríem poder votar llistes obertes on poder triar els elegibles entre les presentades pels diversos partits, això evitaria que, en algún cas, arribessin a la política incompetents que ara només serveixen per escalfar els escons i dir “amén” a tot el que proposi la direcció del partit que representen. Però això als partits grans no els interessa.
El 28-M ens juguem molt, ens juguem el futur, ens juguem els drets ciutadans que tant ens ha costat aconseguir. Un partit de dreta extrema que mai no ha abjurat del franquisme, el PP, i un partit feixista que enyora i defensa el franquisme, Vox, no dubtaran en unir les seues forces per intentar anul·lar els drets que els ciutadans han anat aconseguint. L'única manera per impedir que això es faça realitat és acudir a votar i votant, encara que sigui amb el nas tapat perquè en més d'una ocasió a alguns partits encara els fa olor l'aixella a por de la llibertat.
