Crònica d’unes catàstrofes electorals anunciades!

No hi ha cosa més emprenyadora que descobrir que els mals auguris polítics es compleixen fil per randa o, fins i tot, en escreix. Posar-se una bena als ulls no solucionarà el problema. És el moment de fer autocrítica i de tractar de considerar les responsabilitats de cada element en joc. És evident que l’anomenat bloc d’esquerres ha perdut llençols, camises i esquelles en un tres i no res, sense adonar-se que la majoria de les enquestes –manipulades o no– anunciaven una catàstrofe inapel·lable.

El triomf de les dretes extremes a la majoria de les autonomies i dels més importants ajuntaments en disputa el darrer 28M és un greu presagi per a les eleccions generals a celebrar el proper 23 juliol, en què l’actual govern pot quedar desallotjat de manera indesitjable. De poc o de res han servit les febles i difícilment creïbles promeses electorals d’última hora per a intentar salvar els mobles: desenes de milers de ficticis habitatges per a pal·liar-ne les mancances cròniques en el parc públic; beques i descomptes en transport per al jovent; cinema a dos euros per a majors de 65 anys; inversions en atenció primària i salut mental... I també dos ous durs!, com deia Groucho Marx en “Una nit a l’òpera”.  

Caldria esbrinar per què l’abstenció ha castigat de manera severa els partits del Botànic i els seus homòlegs estatals. Per què milers dels seus i de les seues votants s’han quedat a casa o han regalat el vot al PP o a Vox. Sembla que hi ha hagut un desplaçament electoral des d’UP cap al PSOE i d’aquest cap a les dretes, que ha fet desequilibrar tot l’entramat polític en deixar per davall del 5% les candidatures de Pilar Lima i d’Hèctor Illueca. Mira que han tingut vuit anys al parlament valencià per a reduir-ne el llindar d’accés al 3% –cosa que podria haver canviat radicalment la situació– i han mirat cap a un altre costat de manera inexplicable.

I la precipitada data de les tan properes eleccions generals anunciada per Sánchez ha deixat descol·locat el seu partit, el seu soci de govern, l’oposició i tot cristo vivent... Sembla més un rampell que una decisió meditada. Potser siga l’últim gran error d’un president suïcida que portarà a Feijóo i a Abascal a la Moncloa de manera triomfal. Una convocatòria sorpresa que no dona temps a reaccionar a una esquerra malferida, que es troba en la Unitat de Cures Intensives. Un avançament electoral que podria apel·lar al vot útil per tal d’afavorir el PSOE i, com a conseqüència, enfonsar més encara els partits a la seua esquerra, llevat de l’esquerra abertzale i poca cosa més...

Comptat i debatut, no ens en queda una altra, si volem reeixir a curt i a llarg termini, que tornar als carrers i a les places, a protagonitzar els moviments socials reivindicatius i a construir els contrapoders populars necessaris, mane qui mane, governe qui governe. Uns espais que mai no s’haurien d’haver bandejat tot pensant que amb la feina institucional n’hi havia o n’hi haurà prou per a evitar unes catàstrofes com les anunciades tantes vegades.