Parlem magnificament el valencià
Fa uns quants dies el lexicòleg Eugeni S. Reig feu unes declaracions a la revista Lletraferit, entrevistat per Vicent Baydal, en les quals, entre altres reflexions interessants, contestant a la pregunta de «Quin model lingüístic, a grans trets, penses que hauríem de tindre els valencians i haurien de potenciar les institucions i estructures educatives i culturals?», Reig deia: «Un model lingüístic que potencie l’autoestima dels valencians, no que l’afone. Si emprem un model que faça que molts valencianoparlants pensen que la llengua culta és molt difícil i que ells no parlen bé el valencià, quan en realitat el parlen magníficament, estem destruint la nostra llengua».
L’autor d’El valencià de sempre té tota la raó, almenys això crec, perquè el tema del model lingüístic que necessitem té a vore amb la força del valencià per a aconseguir un ús normalitzat i regular de la nostra llengua en tots els àmbits públics. En esta columneta he tret eixe tema nombroses vegades, perquè, en coincidència amb Eugeni S. Reig i altres coneguts lingüistes, molts veiem la necessitat, inclús la urgència, de potenciar des de les institucions acadèmiques i polítiques uns criteris i un model lingüístics que els valencians pugam identificar-los com a propis.
A banda d’una reforma que simplifique la normativa ortogràfica i parts de la gramàtica, cal un model lingüístic que prioritze les formes, paraules i expressions més genuïnes i usuals de la parla valenciana. Cal prioritzar el valencià de les formes «este», «assentar-se», «agraïx», «tapó», «vos», «vore», «vullc»/ «vullga» i de centenars de paraules i expressions pròpies del parlar valencià, però marginades del model fomentat per l’elitisme lingüístic. Usant i promocionant vocables estranys a la parla valenciana, com ha fet l’essencialisme idiomàtic, no es genera identificació ni autoestima pel valencià.
És cert que eixa priortzació no és suficient, perquè la situació sociolingüística de llengua minoritzada que té el valencià opera en contra de la seua normalització i recuperació, com demostren les enquestes i els minvats percentatges d’ús, com ara en les oposicions a l’Administració pública i altres usos.
La situació sociolingüística de llengua minoritzada fa molt difícil la seua recuperació, perquè este idioma no té els elements i recursos que sostenen o expandixen una llengua d’estat (poder econòmic, militar, administratiu, eclesiàstic, etc.). Tampoc té el mateix reconeixement ni el nivell legal o constitucional de l’idioma que el minoritza.
Tot això, fa més necessària una reforma normativa que acoste al màxim norma i parla, perquè la complicada normativa lingüística que tenim crea desafecció per la llengua pròpia. Es té la idea que el valencià és difícil, i ho és, però no com a llengua natural, sinó per la normativa tan complicada i tan artificiosa, innecessàriament, que té. Una normativa que representa, entre altres obstacles, un llastre i una «contribució» més a la minorització del valencià. I no es pot recuperar una llengua minoritzada, com esta, amb una normativa percebuda com a més difícil que la que la minoritza.
I és més útil, per a incrementar i fidelitzar usuaris/àries en esta llengua, comunicar amb paraules i expressions normatives, però entenedores que usar-ne algunes que provoquen rebuig.
Suscríbete para seguir leyendo
