Happycracia o tirania de la felicitat

EE psicòleg Edgar Cabanas, ens alerta que vivim en temps de «happycracia» o excés de positivitat. El missatge és ben senzill: La felicitat actual depén únicament de l’individu i la seua voluntat. Per tant, cal somriure, dir-se coses positives, veure sempre el got mig ple. A més, hi ha tota una indústria ja consolidada que ho recolza: llibres d’autoajuda, tallers motivacionals, sobres de café amb frases atribuïdes a filòsofs, vinils amb missatges positius per a decorar, aplicacions de meditació per al mòbil...

A les xarxes socials, alces una pedra i et trobes amb un bon grapat de receptes màgiques que donen solució a qualsevol obstacle vital. I això es veu també reflectit al mur i estat (del mòbil) de tantíssimes persones: «El canvi està en tu», «Somriu i la vida et tornarà el somriure»... L’altre dia, vaig telefonar una amiga amb la intenció de donar-li el condol per la mort de la seua mare i del seu oncle. Cinc minuts després, em respongué dient-me que ara calia ser positiva. Com veiem, l’ànsia de positivitat, es fa present en les situacions més doloroses de la vida.

Però seguint amb aquesta lògica, com que la felicitat depén exclusivament de nosaltres, no ens ha d’estranyar que, aquell qui no la troba immediatament, se senta greument pressionat i perjudicat. Aquest «yes we can» significa que hem de poder-ho tot i en tot moment. No hi ha lloc per l’apatia, el no poder o no voler, la desídia, el cansament o l’esgotament. També genera individus amb una baixa tolerància a la frustració i moltes pors. Abans, la societat es regia pel «no» i produïa bojos i criminals. Ara, aquesta societat del rendiment fabrica depressius i fracassats.

Byung-Chul Han critica com l’excés de positivitat ens obliga a desbancar qualsevol indici de dolor i ens sotmet a un estat d’anestèsia permanent. El mur d’una coneguda meua està ple d’imatges d’èxit, rutes de senderisme, paisatges bonics, balls i frases de motivació. Per tant, podríem afirmar que en aparença, la meua amiga és una dona d’èxit, però en la realitat és una persona com una altra: amb imperfeccions i draps bruts. Siguem sincers: Acàs hi ha alguna vida perfecta?

La cosa és preocupant perquè actualment hi ha una clara intromissió professional: aquells qui s’anuncien com a terapeutes existencials, assessor o mentors, en general, han rebut una formació molt rudimentària. Deixeu-me que us conte una anècdota. Una amiga em demanà consell pel que feia als seus problemes d’ansietat. Li vaig recomanar que visitara el metge de capçalera i li ho contara tot. Passat un temps, me la vaig trobar a una llibreria i m’explicà que finalment havia optat per una teràpia de cristalls de quars, concs tibetans i balls africans. Em faltà l’aire per fer-li una performance de vudú amb un sentit irònic, però el meu respecte per la llibreria on em trobava i la gent que allí treballa, em va frenar.

No hem d’oblidar que en temps de postveritat, el fet essencial és que l’emissor estimule la nostra part emocional. Si ho aconsegueix, tindrà un seguidor més; un contribuent. I seguint la lògica del mercat: si un discurs té demanda, llavors tindrà oferta. L’altre dia, un amic m’envià un vídeo d’un reconegut conferenciant que parlava sobre l’actitud i la felicitat. Si busqueu per la xarxa, en trobareu uns quants amb aquest estil. Jo li vaig respondre amb la portada del llibre Meditacions de Marc Aureli, Cartas a Lucilo de Séneca i La conquesta de la felicitat de Bertrand Russell. De moment, no hi ha resposta.

Segons la happycracia, cal apartar-nos ràpidament del que és desagradable. Però negar la mort, la caducitat, la malaltia, el patiment… Ens aliena de la vida perquè aquesta està formada de zones clares i obscures. L’assumpció d’aquests límits permet aferrar-se a la vida amb intensitat, dona una altra ressonància a l’existència, és útil per construir-se sentits, encara que siguen provisionals i en definitiva, els límits seguiran estant allà ens agraden. Al seu assaig, La societat pal·liativa, Byung-Chul Han critica com l’excés de positivitat de la felicitat ens obliga a desbancar qualsevol indici de dolor i ens sotmet a un estat d’anestèsia permanent.

Com que aquest model de la happycracia tampoc té present l’atzar, us aconselle la pràctica estoica de visitar el vostre cementeri. Inicialment, entrareu en una dinàmica de recordar a gent que havíeu oblidat i amb això, prendreu consciència que tot acabarà relativament prompte. Acabareu concloent que teniu la grandíssima sort d’estar encara vius. Els estoics consideraven que el Nemento mori (recorda que vas a morir) ens fa xafar terra i viure les experiències vitals amb molta intensitat. Però parlem-ne ara de l’atzar. Si seguiu amb el passeig, estic convençut que se n’adonareu de la gran quantitat de persones que moriren d’una manera desafortunada: accident de trànsit, malaltia... És important reconèixer que hi ha coses que no depenen de nosaltres i que simplement han succeït per agents externs de caràcter desconegut. El meu amic Miquel Sanvenancio, una persona amb curiositat per l’estoïcisme, m’ho ha comentat en més d’una ocasió: «És curiós com els humans ens empenyem en canviar coses que no està en les nostres mans modificar».

Vivim sotmesos a una constant auditoria externa que examina la nostra felicitat i ens amarga. Això ocorre perquè és impossible i antinatural estar sempre bé i acabem vivint aquests alt baixos vitals com si foren fracassos personals. Ens persegueix una ideologia interessada en què estiguem permanentment pensant en nosaltres mateixos i preocupats per estar com realment cal. En La Conquesta de la felicitat, Bertrand Russell reconegué que els humans focalitzem massa els desitjos en nosaltres mateixos i pel que fa al món exterior, tan sols ens preocupa el fet que puga danyar-nos o deixe d’alimentar el nostre ego. Carai, la mateixa pandèmia ens ha demostrat que units som més forts.

Alguna cosa no estem fent en tant i quan any rere any augmenta considerablement la taxa de suïcidi i de persones (també alumnat jove) diagnosticades amb patologies relacionades amb la salut mental. Pel que fa a la felicitat, busquem un recurs fàcil; un model que alimente el nostre cansament i no ens obligue a pensar. Pensem-ho bé: Acàs no és preocupant viure en una societat que considera el saber com esclau d’una happycracia al servei del mercat? No ens aniria gens malament un món amb uns quants Sócrates, encara que estigueren insatisfets...