Cooficialparlants

El pròxim 1 de novembre se celebra el trenta aniversari del Tractat de la Unió Europea, i uns mesos després, ja el 2024, el centenari de Vicent Ventura, el valencià que va reviscolar la nostra vocació europeista, que ve de lluny, de Lluís Vives. Com a membre de la quinta pre-Erasmus, és ben cert que el programa d’intercanvi universitari ha fet més per la cohesió europea que tota la paperassa fabricada en Brussel·les, que ausades! Per cert, va ser el comissari europeu d’Educació, Ocupació i Afers Socials, Manuel Marín, qui va inventar el programa el 1987.

Marín, un socialista manxec que va ser també president del Congrés dels Diputats, on va prohibir qualsevol salutació en llengües cooficials. Per cert, Marín era cosí dels professors de la Universitat de València Josep i Lluís Guia, de Matemàtiques i Història, respectivament. La classe política espanyola sempre ha estat molt cosmopolita a Europa, i tot el contrari a Madrid. Cap dels eurodiputats, de tota mena i filiació, s’ha queixat de l’ús dels auriculars per entendre als seus companys d’Estrasburg. El Parlament Europeu té vint-i-quatre llengües oficials, i ací tres més semblen un atemptat contra la memòria de Cervantes, que com se sap va ser capaç de llegir el Tirant en versió original, en cooficial. Gràcies al 23J, als resultats eixits de les urnes, ja no cal referir-se a «la nostra llengua», cal dir «llengua cooficial».

Des de fa uns dies quan em pregunten en quina llengua escric, ja no dic valencià, ni andorrà, ni eivissenc. «En cooficial», és la resposta definitiva a la nostra tendència a fer de la qüestió de noms el primer tro de la mascletà. Pel que sembla, els cooficialparlants tindrem reconeguts tots els nostres drets lingüístics, i fins i tot a Madrid, en el districte del Congrés, podrem demanar un arròs amb fetge i coliflor.

Cal recordar que un diputat europeu pot utilitzar qualsevol de les 24 llengües oficials en les seues intervencions, així que el cos d’intèrprets és un del més prestigiós de l’Eurocambra, i nombrós, perquè cadascun dels 24 idiomes s’ha de traduir als altres 23, amb una suma de 552 traductors. Tres més quan Suècia ho accepte. Un ofici amb futur, el d’intèrpret de la UE, i molt ben remunerada.

Tot això està molt ben explicat a Què és la Unió Europea?, un llibre divulgatiu que acaba de publicar Bromera, un manual imprescindible que hauria d’estar a tots els centres docents, com a la millor vacuna contra els negacionistes lingüístics i els populismes reaccionaris contra la Unió Europea, un espai ampli de drets democràtics.

Suscríbete para seguir leyendo