Més visibilitat per al Valencià i les altres llengües espanyoles

L’acord que permetrà l’ús de les altres llengües cooficials d’Espanya en el Congrés dels Diputats, entre estes el valencià, a més de ser una bona notícia en si mateixa, per la part de reconeixement de les altres llengües espanyoles, que diu la Constitució (no tot encara), per l’assumpció del plurilingüisme que representa i per fer més visible la diversitat idiomàtica d’Espanya, pot significar també l’anunci, en un futur no molt llunyà, d’un canvi legal respecte al tractament discriminatori de les altres llengües espanyoles respecte al castellà, ja que eixe acord contempla que estes també es puguen usar de manera escrita en la documentació interna de la Cambra de Diputats.

Tot un avanç per a l’admissió de les llengües cooficials en l’Administració espanyola amb el grau que es determine. La Constitució espanyola disposa que tots els espanyols tenim el deure de conèixer el castellà i el dret d’usar-lo. Molt bé. Però, per exemple, el nostre Estatut d’Autonomia, com els altres estatuts espanyols, establix que tenim el dret d’usar i d’aprendre el valencià. Però no l’obligació de conéixer-lo. És a dir, tenim el dret però no el deure, per tant eixa facultat queda anul·lada quan algú ens obliga o insta a canviar de llengua al·legant que no sap valencià. El desequilibri respecte al casella és ben patent.

Cal saber que la Constitució de 1978 és la llei que més ha reconegut els altres idiomes espanyols de tota la història des de l’abolició dels Furs. Inclús més reconeixedora i flexible que la Carta Magna republicana, que prescrivia que «A ningú se li podrà exigir el coneixement i l’ús de ninguna llengua regional». En algunes d’estes columnetes hem apuntat eixa qüestió des de fa temps, i últimament també, a propòsit de l’acord en el Congrés de l’ús de les llengües cooficials i el reconeiximent d’estes en organismes de la Unió Europea.

Déiem que fa falta una ‘Llei de Convivència de Llengües’, que corregisca el desequilibri legal existent en este tema. En algun congrés de partit polític parlamentari també s’ha tractat eixa qüestió. Partint del que disposa el Reial Decret del Consell de Llengües Oficials (2007), i partint de l’acord de la mesa del Congrés dels Diputats, que prescriu que s’hi poden usar les altres llengües oficials, es pot anar obrint la via que puga evitar la discriminació històrica i, en gran part, actual dels idiomes propis i cooficials de les autonomies que en posseïxen.

Ja sabem que molts canvis han suposat problemes de molts tipus, de comprensió, d’aplicació, etc., però sense cap ànim de revenja, amb convivència cordial i considerant el bilingüisme una riquesa des de tots els punts de vista, incloent-hi els valors educatius i afectius, des de la infància, es pot plantejar l’oficialitat de les altres llengües oficials, en el grau que es determine, sense que això signifique marginació del castellà. Però també que ningun empleat públic, uniformat o no, resident a la Comunitat Valenciana, ens puga fer canviar de llengua perquè al·legue no saber valencià. La igualtat és un lema de gran valor per a la convivència. També per a la convivència lingüística.