Censura: el passat que torna

Són com Hernández i Fernández, els inspectors bleda de les aventures de Tintin. Si un renuncia a les ajudes milionàries al sector audiovisual per realitzar cinema en valencià, l’altre diu que el valencià no s’ha d’imposar (el castellà, sí?) a l’escola. Com que he anticipat això de sector audiovisual i escola ja hauran deduït que em referisc als consellers de Cultura i d’Educació al País Valencià. Dos incompetents que no sumen un competent. Incompetents; no perquè no tinguen competències, sinó perquè les tenen i renuncien a gestionar-les.

Com imagine que el lector haurà posat cara de crupier davant una comparança tan rotunda, deixarà que m’explique: si els Hernández i Fernández quan més desapercebuts volen passar més se’ls veu, els innecessaris consellers en lloc de callar i retirar-se a conrear el seu jardí com el Càndid de Voltaire quan Feijóo negociava la investidura, cometen malversació lingüística parlant sobre les burrades que anaven a fer; que, unides a les dels seus correligionaris en diferents ajuntaments (censura de llibres i de músics que és una meta volant que obre la cursa a noves censures més endavant) han espantat als possibles socis parlamentaris de Feijóo. Circumstància que el frustrat candidat retindrà en la seua memòria de manera molt destacada, vull dir, molt negativament destacada.

Falta voluntat política per traure el valencià de la minorització. El conseller de Cultura s’activa contra el valencià amb l’excusa d’eliminar el «pancatalanisme», i el d’Educació l’emula suprimint l’Oficina de Drets Lingüístics i llevant hores lectives de valencià a les zones castellanoparlants. Les similituds ratllen la caricatura que en podríem denominar clònica. Però això no és cap novetat. Recorden que Zaplana va censurar en 1996 el llibre d’ESO Per argumentar. I que Camps va censurar en 2010 una exposició de fotografies al MUVIM. És la profunda naturalesa antidemocràtica de la dreta. Com a la faula de l’escorpí, no poden evitar-ho: està en el seu caràcter.