Ni-nilingües

Carlos Mazón, que ni ajudant-lo el logopeda diu correctament en valencià el nom de la institució que presideix, ha ordenat als seus «mariachis» que valencianitzen el valencià amb l’excusa de fer-lo més proper al lèxic del carrer. Ara, en justa reciprocitat, que renove també el castellà administratiu per acostar-lo a la gent que diu «entonses», «bussons», pàgines «amarilles», «apoio», «cumpleanys», etc. O millor encara, que faça d’ambdues llengües un dos en un castellanitzant vocables valencians i valencianitzant vocables castellans, a fi que parlem valencià i castellà alhora. Com que té al·lèrgia al bilingüisme (el seu lema ben bé podria ser: monolingües tots i bilingües els que ja ho són), que aposte pel «ni-nilingüisme» administratiu (NI castellà NI valencià): Neologisme que propose per definir aquest Frankenstein lingüístic. Una castellanada per ací, una valencianada per allà i, abracadabra, llengua de cabra. Com els gallecs, que han adulterat fins a tal punt la seua llengua que parlen gallec i castellà al mateix temps. Un bilingüisme perfecte, vaja!

Més que vulgaritzar el valencià hauríem de recuperar vocables en perill d’extinció: recular (retrocedir), rovellat (oxidat), surar (flotar), fer nosa (destorbar), balafiar (malgastar)... i expressions valencianes genuïnes que són abandonades per altres castellanes: muntar un canyaret i no «montar un pollastre», dos dits de la mateixa i no «tres quarts del mateix», a hores d’ara i no «a estes altures», etc. Tinc les orelles podrides de d’escoltar «grifo» (aixeta), «madera» (fusta), «enfermetat» (malaltia), «antes» (abans), etc. La riquesa lèxica del valencià no té res que envejar al castellà. Un exemple per corroborar-ho: per als castellans, un arbre gran com el plàtan comú té «tronco», «ramas» i «hojas»; en canvi, per als valencians té soca, cimal, branca, rama i pàmpol. Si Mazón l’ha pres amb la llengua no és per dur Vox pegat al faldó. És que és un analfabet en la llengua del país i vol que els altres també ho siguem.