Lluent

Divendres i dissabte passats, a Silla, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua organitzava la XVI Jornada d’Onomàstica dedicada a la hidronímia, els mots que banya l’aigua o, com deia més plàsticament Francesc Baixauli, les paraules a flor d’aigua. Els topònims són les paraules més antigues de les llengües, assenyalen l’espai físic on existim i per on ens movem. Éssers d’aigua, sense beure no podem ser, la proximitat a un corrent d’aigua dolça, brollador, font o ullal era clau en els primers assentaments com ho ha sigut després per al creixement de la població i el desenvolupament industrial.

En l’aprofitament de la força de l’aigua es basen els molins, amb les sénies; també quan necessitaven l’ajuda d’animals o de persones per a extraure’n l’aigua, els anomenats molins de sang, per a ser substituïts finalment per l’enginy industrial del motor. Per metonímia, la part pel tot, designem amb l’artefacte de la revolució industrial, el motor, tot el terreny capaç de regar-se o drenar-se per la força de la màquina. Així, revisàrem les paraules antigues per reconstruir també la història de la nostra llengua juntament amb la dels nostres pobles. Les diferents denominacions que al mateix territori anaven donant els successius repobladors i la constatació que la paraula, en el topònim, sí que té una lligasa entre el continent i el contingut. O, almenys, hi ha més valors ocults darrere d’un mot senzill com illa, mata o lluent.

Els pescadors, com ens recordaven els membres de l’Associació de Vela Tradicional de Silla, no van a l’Albufera. Del poble estant, van avall; des del port, van a l’ample on els espera el lluent. No sé si mai han eixit vostés des del port de Silla o del de Catarroja pel canal que s’obri entre basses i tancats, però explicar per què quan acaba s’obri al lluent és del tot innecessari. La «superfície d’aigua clara i lluenta, neta de vegetació», com el descriu el Diccionari Normatiu Valencià; una designació exacta, en paraules de Joan Fuster «perquè és lluent: d’una brillantor nítida i dura, d’espill». Una brillantor que no ens pot fer oblidar que la biodiversitat és cada vegada més reduïda, com la superfície del llac, i les aigües, cada vegada més térboles i més salades. Triar entre el tarquim o els ullals encara està en la nostra mà.

Suscríbete para seguir leyendo