Xifres de terror

El pròxim dissabte, dia vint-i-cinc de novembre tornarem a eixir al carrer per a commemorar el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Va ser en l'any mil nou-cents noranta-nou quan l’ONU va aprovar una resolució per tal de commemorar aquesta data. Com veiem va només vint-i-quatre anys i la realitat és que a les dones ens porten assassinat des de sempre, només per haver nascut dones.

I si, no negaré que s’ha avançat molt en aquests vint-i-quatre anys, però vull recalcar una idea i és que, encara que només fora una sola dona assassinada per ser dona o una sola criatura assassinada per a fer mal a la seua mare, hauríem fracassat com a societat.

I aquest fracàs és deu a què, encara hui, amb més de noranta dones assassinades, cinquanta-una de les quals són considerades oficials i la resta no (els criteris són variables, però la realitat material immutable) i amb quatre criatures assassinades per violència vicària, hi ha qui afirma que totes les violències són iguals i que no hi ha motius per a segregar-les. O cosa que és el mateix que les violències masclistes no existeixen i, per tant, el problema no existeix. Senzillament vergonyós.

Mentre jo escric aquestes línies o vosté les està llegint, segurament hi haurà dones patint alguna classe de violències en forma de pallisses, de violació, de segrest, o de negació d’alguna de les seues llibertats. I açò no ho dic jo, ho afirmen les expertes que mantenen que només un deu per cent de les agressions acaben en denúncia i després d’anys de patiment en solitud de la víctima.

Víctimes que s’enfronten en la intimitat a una violència que, en massa casos, encara tarda a identificar perquè ve de la mà de qui li ha dit que l’estima. I això fa que coste en ser identificada perquè, sense voler o sense adonar-se’n, és justificada, fins i tot per la víctima al llarg de molt de temps. Un temps que en massa casos pot ser letal per a ella.

I socialment, encara ens ve molt bé mirar cap a l'altre cantó sot al paraigua d’allò que “entre marido y mujer nadie se debe meter” per a apaivagar les consciències quan escoltem a la casa del costat crits o cops que poden ser uns senyals que una dona pot estar sent colpejada. Encara no hem assolit que les violències masclistes són un tema social i no personal o íntim. Que si escoltem cops, hem d’avisar als cossos de seguretat per tal que actuen i puguen previndre mals majors.

Vint-i-quatre anys de la resolució de l’ONU. Dènou anys de la llei orgànica 1/2004 per a la protecció integral contra la violència de gènere, dues fites importantíssimes que van marcar un abans i un després a l’Estat Espanyol que, amb l’aprovació d’aquella llei orgànica, es va col·locar al capdavant d’Europa amb legislar en aquesta matèria. Però el dia de hui ens continuen assassinant per ser dones i, malgrat que la llei deu ser actualitzada i millorada, alguna cosa més haurem de fer com a societat per a avançar en l’eliminació d’aquestes agressions i assassinats que tenen un objectiu clar: el manteniment del poder per part del patriarcat. I això significa clarament que es vol mantindré la superioritat dels homes sobre les dones encara que siga amb l’amenaça permanent de l’exercici de qualsevol classe de violència. Incloent l’assassinat.

Completament injust, però real. I a dia de hui, només a l’Estat espanyol ja en són noranta-tres les dones assassinades per haver nascut dones. Queda molta feina per fer encara, molta. I s’ha de continuar fent per evitar més assassinats de dones i de menors.