Rimbaud sota el pont del Túria

On dormiran els indigents, els bandejats del món i la societat, els que viuen a l’altra riba de la vida perquè no tenen llar i fan nit sota el pont del riu Túria, entre les deixalles que aprofiten dels contenidors i les ajudes de caritat? I els immigrants que venen a treballar a la taronja per sous miserables i no tenen albergs ni llocs per a passar la nit i sobreviure? L’Ajuntament de València, escriu Isabel Olmos, vol canviar immigrants per ànecs i construir estanys per a evitar els assentaments il·legals, diuen. Els donaran alternatives? Han comés algun delicte? Han violat o matat algú? Molesten o són inoportuns amb els passejants? Si és així, com passa amb qualsevol altre ciutadà, siga qui siga, que actue la policia.

O és que, al cap i a la fi, es tracta només d’una presumpta delinqüència estètica? Molesten als ulls de Vox i els seus simpatitzants? Embruten l’estètica del llit del Túria les persones que no tenen un lloc per a passar la nit amb dignitat? Com que són il·legals, no tenen cap dret i únicament cal deportar-los als països d’origen, no són benvinguts de cap de les maneres. I els delinqüents amb trage, corbata i rellotges i colònies cares, els pulcres manipuladors, els corruptes, estos no molesten als ulls, veritat?

Són les fòbies de la dreta, o de l’extrema dreta, tant s’hi val, preocupats per la mala estètica dels indigents i els immigrants que dormen sota els ponts del riu Túria i molesten als ulls dels passejants però de segur que passen de puntelletes o miren cap a un altre costat davant els presumptes (alguns ja no són presumptes) casos de corrupció com el pròxim juí a l’expresident de la Generalitat del Partit Popular Eduardo Zaplana, entre molts altres. No cal parlar de la genuïna fòbia, per dir-ho suaument, dels règims racistes, feixistes i dictatorials contra aquells que estan fora del sistema, aquells que no formen part de la tribu o, si de cas, consideren escòria de la tribu.

Rimbaud, el poeta fundador de la poesia moderna, visqué com un indigent. De segur que hauria pogut dormir sota el pont del riu Túria. Fou un geni adolescent asfixiat per la severitat d’una mare histèrica, o neurastènica, abandonada pel marit, capità de l’exèrcit, que criava als fills amb disciplina militar en una ciutat provinciana del nord de França. Qui sap si la reacció de Rimbaud fou la que podia esperar-se d’una situació familiar com la seua: un poeta vagabund, bròfec, provocador, sarnós i malparlat que es barallava amb els gossos per les deixalles i dormia en bancs i teulats als carrers del Barri Llatí de París. Totes les malifetes que hom pot imaginar poden ser atribuïdes al geni de Charleville. I de segur que si haguera visitat València la policia haguera trobat motius més que suficients per a empresonar-lo.

Li agradava cultivar polls als cabells per llançar-los als capellans, era capaç de deixar un excrement sobre el pulcre coixí del llit del gran poeta Theodore de Banville, que li havia oferit amablement un lloc on dormir. Escrivia sonets dedicats al forat del cul i feia una cínica i provocadora ostentació de la condició d’homosexual. Al soterrani de l’Hotel des Éstrangers, entre la rue Racine i el boulevard Saint -Michel, vivia amb el pianista tuberculós Ernest Cabaner, que tocava per a prostitutes, soldats i homosexuals en antres miserables...

I fou allí, precisament, envoltat pel fum del haixix i l’alcohol fortíssim de l’absenta, on va escriure un dels sonets més enigmàtics de la història de la poesia. Mentre Cabaner intentava ensenyar al poeta a tocar el piano, el geni de Charleville va escriure el poema de les correspondències entre les notes musicals, les vocals i els colors, en un colp de talent flipat que avançava la poesia moderna unes quantes dècades.

La creativitat sempre ha sigut políticament incorrecta d’una manera o d’altra. Només cal recordar el cas de l’escriptor lladre Jean Genet, o del vagabund Jack London, o el borratxo Bukowski, o la cantant bipolar Nina Simone, entre molts altres. En qualsevol cas, m’estime més la procacitat o la brutícia dels indigents, siguen o no creadors, que la sibil·lina enganyifa dels pulcres manipuladors de trage i corbata. No els canviaria per ànecs, sinó pels barrots de la presó dels aprofitats, els covards i els mediocres.