20 anys de Leti

L’arribada a Madrid va ser el més semblant a una pel·lícula típica d’Alfredo Landa. La primera volta que hom ix del poble -sols hi mancava la coixinera amb el pa i el formatge dins- i arriba a una gran capital, a la capital del regne. D’un poble a una gran ciutat, d’anar a pel pa al forn del barri que coneixes de tota la vida i et diuen pel nom a trobar-t’hi una immensitat desconeguda i impersonal, atrafegats pel trànsit, per munions de gent caminant i corrents pel carrer, tot adreçant-se al treball, a la universitat o qualsevol altra contrada. Immobles, edificis, monuments, barris, parcs, teatres, equipaments culturals, esportius o administracions de tot tipus. Hi ha de tot i de tots els colors. El que sols has vist per la televisió ho tens a tocar. Veus que és cert. No era cap invent ni fantasia. D’un microcosmos a un espai enorme que, fins aleshores, sols havies vist per la televisió. Comprovar, de primera mà, tot allò que sols coneixies pels mitjans de comunicació era un dels primers reptes que havies d’afrontar amb la incertesa que suposa un canvi tan important. Alhora, però, amb l’afany per traure forces, espenta i sacrifici per competir amb la resta de companys d’estudis. I tot això, amb l’objectiu de millorar i acabar de perfilar els estudis universitaris i, d’eixa manera, augmentar-ne la qualificació dins el món laboral, com si d’una competició es tractara. Com si haguérem d’estar sempre mirant, de gairó, al del costat i, si de cas, intentar ser millor que ell. La competitivitat s’ha instal·lat com un dels motors de la vida, de l’economia i de tot el que fem al nostre dia a dia.

I immersos en eixa competitivitat per ser els millors, Letizia -Leti per als companys d’estudis- sempre se’n reeixia. Ni recordava que el seu nom s’escrivia amb una zeta ni tampoc no recorde que ella s’encarregara de corregir-ho sempre si algú gosava no fer-ho. Ni tampoc son pare, un dels mestres del màster que, tot i la seua filiació, tampoc no la tractava amb una especial predilecció respecte de la resta. Ni ella s’hi adreçava amb el nom «pare». Ho feia amb el seu nom, Jesús, qui sempre ens recordava els seus primers passos als mitjans de comunicació en la seua Astúries natal, en una emissora de ràdio, en Antena 3. Havia de treballar de valent perquè de ben jove havia format ja una família, tenia la seua primera filla, i havia de mantindre-la, en aquells anys, a les acaballes del franquisme. La seua forma de ser, eixa competitivitat i eixe esperit de superació la van menar ben prompte a les principals televisions, com a icona de l’empresa i més enllà dels típics busts parlants. Quan ja hom pensava que pocs objectius li quedaven per abastar va vindre la sorpresa. Aquella vesprada de dissabte que ens va sorprendre a tots, a aquells que un dia vam compartir estudis, algunes nits de festa que acaben en algun locals de xocolata i xurros o algun cap de setmana en alguna caseta de camp de la serra madrilenya.

Amb el seu nuviatge i posterior casament, Leti passava la seua fase de periodista en un dels informatius de la televisió de més audiència per endinsar-se en un altre món: la reialesa. Alguns dels companys que van ser convidats al seu casament intentaven, a corre cuita, aconseguir algun dels esmòquings que havien de portar, per qüestions de protocol, per assistir-hi. Era una condició sine qua non. Sense discussió. Amb un simple lloguer era suficient per assolir l’objectiu. Els milions d’audiència que hi hauria eixe dia, la jornada del casament, ben bé s’ho valia. Per descomptat. Després, haurien de creuar-se, parlar i socialitzar amb la resta de convidat, gent de tot tipus, de procedència i condició. Fins i tot, si al teu costat tens un dels descendents directes de Franco, com li va ocórrer a un dels companys. Parlar de futbol és un dels motius que pot servir per començar una conversa si no vols entrar en cap altre camí més tenebrós o perillós. Hui dia, dos dècades després, i amb tots els articles que s’han publicat en l’última setmana sobre el vintè aniversari, sempre és una bona excusa quedar amb els vells companys per recordar aquelles anècdotes.