El fabulós toc de Miles Davis

Superats els prejuís intel·lectuals, el món del futbol ha sigut i continua sent motiu d’atenció per part d’estudiosos, periodistes i escriptors, no podria ser de cap altra manera tractant-se d’un esdeveniment de masses que, no cal dir-ho, va més enllà de la qüestió purament esportiva. Manuel Vázquez Montalbán, Javier Marías, Eduardo Galeano, Juan Villoro... Tots ells, entre altres, han fet crítica cultural del futbol. A principi dels anys huitanta, a la facultat de Ciències de la Informació de Barcelona, el professor Enric Marín ens parlava en classe d’un llibre del sociòleg i periodista Vicente Verdú, un dels pioners a Espanya, titulat El futbol. Mitos, ritos y símbolos. Entre la sociologia i l’antropologia, Vicente Verdú analitzava de manera original, lúcida i amb una mica d’ironia, tots els elements que formen part de l’esport amb interpretacions sovint sorprenents.

A hores d’ara, un altre periodista i sociòleg, Toni Mollà, juntament amb Joan-Carles Martí, subdirector de Levante-EMV i al llarg d’uns anys director de Superdeporte, han publicat Sobretot, que perda el Madrid (Vincle editorial), una proposta força interessant, d’amena i d’instructiva lectura per als amants de l’esport, on hi conviuen harmònicament i sense aldarulls, per descomptat, la visió d’un culer per necessitat, davant la xenofòbia anticatalanista i reaccionària que els últims anys ha intoxicat l’ambient del Mestalla, com és Toni Mollà, i un seguidor incondicional del València CF. com Joan-Carles Martí.

No obstant això, el llibre abraça molts aspectes futbolístics, però també sociològics, simbòlics o fins i tot literaris, que fan de la lectura una dedicació plaent i, de vegades, nostàlgica. Vingut el cas, ¿Qui no recorda, sobretot els més majors, la lliga 1970/71 que va guanyar el València CF. amb els germans Claramunt, Forment, Barrachina, etcètera, sent entrenador Alfredo Di Estéfano?

Una lliga d’infart, després de perdre contra l’Espanyol a Sarrià, que l’empat entre l’Atlètic de Madrid i el Barça feia guanyador l’equip de Mestalla. Sens dubte, si la infantesa és la pàtria, com deia el poeta Rilke, la pàtria i la infantesa també pot ser, inevitablement, l’equip de futbol amb el qual el pare ens portava a l’estadi de Mestalla. Grans valencianistes han sigut també Luis García Berlanga, el pintor Genovés o el poeta Francisco Brines.

De cap de les maneres, i més enllà de les devocions o al·lèrgies de cadascú, ens podem deslliurar del futbol com a fenomen de masses que escenifica una gran passió compartida i la cohesió dels imaginaris col·lectius dels països i les ciutats. Els seguidors cerquen «identitats refugi» en temps d’incertesa i realitats massa líquides o gasoses.

És també, afegiria jo, un nacionalisme banal, l’accepció és del sociòleg anglés Michael Billig, que converteix l’equip en la nació que lluita per l’honor contra els estrangers. El cant dels himnes a l’inici dels partits i les banderes, inclús la mateixa terminologia verbal que s’utilitza per a comentar el partit, ho certifica a bastament.

El poeta i cineasta italià Pier Paolo Pasolini distingia entre els jugadors prosistes, que normalment eren els migcampistes, i els poètics, que eren els davanters. Andrés Iniesta va ser un híbrid perquè podia ser un prosista i alhora, un autèntic poeta. I dic jo, si em permeten, i el futbol de Messi, amb quin poeta el podríem comparar? Seria el Rimbaud del camp de joc? Sobretot per les seues jugades al·lucinants, entre el somni i l’embriac, seria el gran visionari de la pilota, el poeta de l’impossible?

Comptat i debatut, veure un partit del Barça de l’època de Guardiola seria una cosa així, escriu Toni Mollà, com escoltar un dels millors àlbums de la història del jazz, Kind of Blue, de Miles Davis. La bellesa, l’harmonia, la perfecta simbiosi de totes les peces que formen part de l’equip, així ho testimonia: Bill Evans, John Coltrane, James Cobb, Paul Chambers... Mentre escoltem esta banda sonora veiem algunes rítmiques i brillants jugades de Xavi, Iniesta, Villa, Messi, Pedro, Busquets... Siga com siga, el futbol, que Joan-Carles Martí reivindica com una felicitat efímera, però irrenunciable, també pot ser, més enllà dels conflictes, la violència o la corrupció, un bell entreteniment mentre escoltem el fabulós toc de trompeta de Miles Davis.