Opinión

La justícia: ni cega, ni imparcial!

Ells s’ho tallen i ells s’ho cusen, o com diríem en castís espanyol: ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen, com Juan Palomo. I el populatxo a pagar la seua festa sense ni tan sols rebre unes mesquines engrunes. És així com el PP i el PSOE han representat una fumata blanca després de 5 anys, 6 mesos i 21 dies en què l’oligarquia judicial –amb un cert vistiplau dels partits sistèmics– ha protagonitzat un deplorable cop d’estat. Ja hi estan avesats!

Els alts magistrats –que cobren 140.000€ anuals– s’han concedit una perllongada pròrroga que ha deixat al descobert una de les misèries més capitals de l’actual entramat polític. I és que des de l’atalaia judicial poden seguir tenint la paella pel mànec –sense que mai ningú no els hi haja votat– per a encotillar de manera retrògrada els altres dos poders: el legislatiu i l’executiu, quan els escaiga. Amb tota la preeminència d’esmenar-los la plana al seu lliure albir.

D’aquesta manera, les dretes segueixen manant quan les esquerretes fan com si governaren. D’evidències, n’hi ha un carro! Recordeu I. Cosidó, exportaveu del PP al Senat, enxampat amb un WhatsApp en què deia que controlarien el Suprem des del darrere? Un contuberni entre els sectors més reaccionaris de la política i de la judicatura que el PSOE no ha pogut o no ha volgut trencar durant els 26 anys d’inquilí de la Moncloa. Potser perquè ja li va bé en casos com la persecució al moviment independentista? O en les infinites causes per males pràctiques i corrupció d’ambdós partits, els líders dels quals solen quedar immunes? Això explica que González, Aznar, Rajoy, Camps, Chávez o Griñan hagen defugit fàcilment condemnes que els seus subordinats no han pogut eludir.

No descobriré la sopa d’all si afirme que la cúpula del poder judicial és i ha estat de dretes de tota la punyetera vida. Els seus membres són el producte d’un mecanisme endogàmic que durant segles han conformat un repulsiu gremi conservador, com el militar, el policial o el religiós. Unes cadenes que ens pesen més que milers d’ases morts! I fan possible aberracions com els regals judicials a les manades o l’enconament contra els joves d’Altsasu, Valtonyc, Cassandra, els titiriteros madrilenys i un llarg reguitzell despòtic.

L’elit judicial segueix sent un paradís difícil d’accedir per a les classes populars. Aspirar a la magistratura significa memoritzar més de 350 temes sota la direcció d’un preparador que cobra 300 euros al mes –en diners negres i fent-ho sovint en horari laboral–, si més no durant quatre anys. Una despesa que només poden afrontar economies ben pròsperes. Un veritable biaix classista i ideològic que ho condiciona tot, amb una tendència favorable als poderosos –que a més es poden pagar advocats cars i molt influents.

Tot això fa possible que qui pretenga fer-se un lloc a la judicatura haja de fer moltíssima bondat amb uns prohoms tan reaccionaris. És el peix que es mossega la cua. Un perfecte cercle viciós. I qui gosa plantar-hi cara, com Elpidio Silva o Baltasar Garzón, són castigats a l’ostracisme sense contemplacions. No hauríem d’acceptar un sistema en què els magistrats són gairebé vitalicis i elegits a dit. Això no és democràcia ni res que s’hi assemble!