Opinión | TRIBUNA

Entre Chesterton i Arthur Arnett

Keir Starmer no ha fet promeses que no puga complir i, això ja és un bon inici. Potser el Regne Unit, una altra vegada, assenyale el camí del redreçament moral de la política

Borges llegia Chesterton al tramvia camí de la Biblioteca Municipal Miguel Cané del barri de Boedo on, per cert, va preparar un grapat de contes memorables; jo ho feia en la comoditat de ma casa quan em van arribar els resultats de les eleccions britàniques. Ignore si existixen les casualitats, però estava llegint A Short History of England.

Alguns aspectes dels comicis em sorprenen. Em pose en contacte amb Arthur Arnett qui, des de Coventry m’informa amb coneixement de causa. Li comente que ací dos són els titulars sobre el tema: el triomf absolut dels laboristes i l’enfonsament, també important, dels conversadors. Tots dos enunciats són certs, sí; em diu, però insuficients, perquè hi ha moltes més dades a tindre en compte.

És evident que el Partit Laborista ha guanyat 209 escons i el Partit Conservador n’ha perdut 244. Ara bé, si atenem no als seients obtinguts, sinó als vots, observem com, els laboristes han pujat, respecte a les anteriors eleccions un 1,6 per cent –augment gens espectacular-; també és veritat que el descens conservador ha sigut impressionant: l’ha abandonat el 19,9 per cent dels electors anteriors. Este quasi eclipsi té múltiples explicacions. D’una banda el comportament, més que despectiu, xulesc, de l’ex-premier Boris Johnson durant la pandèmia; però sobre tot, l’augment dels tipus impositius, alhora que, pa radoxalment, es deterioraven fins a límits insòlits els servicis públics. Una contradicció entre l’augment de recursos –contrari a l’essència conservadora- i la falta de visibilitat pràctica de la ingent quantitat de capital obtinguda.

Aclarit este aspecte, cal esbrinar què ha passat amb els dos partits següents: els Liberal Demòcrates, amb 72 escons –han pujat 61- i Reforma RU, que ha aconseguit 5 parlamentaris. Cal aclarir, però, estes xifres. Arthur m’explica que les llistes britàniques no són per circumscripcions, com ací la província, sinó per districtes que trien un representant. En teoria, per tant, un partit pot obtindre el segon lloc en tots els districtes i, consegüentment, no aconseguir cap parlamentari. En eixe sentit, i ací entrem en un aspecte francament interessant, els esmentats liberals han obtingut, realment, el quart lloc amb menys de 3 milions i mig de vots, però els reformistes n’han guanyat més de 4 milions, aconseguint, per vots, el tercer lloc.

Esta victòria popular dels reformistes s’explica no sols per la personalitat del líder, Nigel Farage, antic presentador de ràdio i, per tant, coneixedor dels gustos populars. Instigador del brèxit, amb una verborrea antiracista ha fer servir, però, un programa social tangible que els electors comprenen: reduir a zero les llistes d’espera del National Health Service (NHS) mitjançant més contractacions i més ús dels proveïdors privats; elevar el tope mínim dels impostos, abolició de l’IVA en factures d’energia i reducció de l’impost al petroli. L’últim punt remarcable podríem dir que era l’abandó de l’objectiu de zero emissions contaminants, cosa que, per a molts electors, resulta totalment prescindible. Les reivindicacions socials dels laboristes no es pot dir que foren més ambicioses: reducció de les llistes d’espera del NHS, augment de 13.000 policies i 6.500 professors, disposant desdejunis gratuïts en totes les escoles d’Anglaterra i Gales. També han proposat la creació d’una agència ambiental. L’única formació que explicitava un augment de despesa militar ha sigut la conservadora: i aixina li ha anat.

Chesterton continua esperant-me. Acaba la conversa amb Arthur Arnett. La Breu història d’Anglaterra assenyala que la vella oligarquia va acaparar els fons obtinguts amb la venda de títols nobiliaris i altres martingales de major importància, cosa per la qual, el vot era tan útil com, indica textualment, un bitllet de tren amb la línia tallada. Esperem que no siga el cas: Keir Starmer no ha fet promeses que no puga complir i, això ja és un bon inici. Potser el Regne Unit, una altra vegada, assenyale el camí del redreçament moral de la política.