Opinión | Mirador

Tres províncies o un país

Resultat dels pactes constitucionals fou la permanència de les províncies, una herència nascuda al 1833 i que des d’aleshores, ha existit. Recordem com des de Ponent, es van encunyar les expressions «provinciano» o «de províncias», termes, usats per remarcar la subsidiarietat de la gent de territoris aliens al centre peninsular. A més a més, al nostre cas, la divisió provincial ha incidit en les nostres patologies, donant forma al provincialisme i al sucursalisme.

Reparem com el precedent republicà de 1931, i el text vigent de 1998, coincideixen en mantenir la província com entitat territorial junt amb el municipi, i, per tant no la qüestionen, així, el jurista Nicolás Pérez Serrano, comentant la constitució republicana, remarcava, en tant que jacobí centralista : «la província, que en noventa y nueve años ha adquirido realidad indudable y ha servido de núcleo para todas nuestras jerarquias administratives se resiste a desaparecer» ( La Constitución Española,1932).

Doncs, podem comprovar com eixe invent de la província del segle XIX , pensant amb la finalitat de afavorir la centralització del estat, tal fou la voluntat del legislador, coexisteix amb un regim de comunitats autònomes, que sobre el paper apunta cap la descentralització. Doncs clara contradicció, ja que les diputacions, com òrgans de govern provincial, han actuat exercint funcions que gran part podien ser fetes per institucions autonòmiques comarcals. Per altra banda, els membres dels òrgans de govern de les diputacions, son triats amb un sistema electoral especialment majoritari, mantenint un repartiment entre les dos grans opcions estatals, cosa que reforça la uniformitat.

La historia, per altra banda, evidencia com el manteniment de les províncies, ha jugat en detriment d’una concepció de país o nacionalitat. Durant la dictadura l’ens provincial tenia escassa rellevància, ara, en democràcia, ha adquirit una activitat diversa en molts àmbits de la vida social, generant un sentiment de «ser província», cosa, que a parer meu, afecta al sentiment de poble o país. Tanmateix, cal afegir com al nostre territori, ha existit una voluntat clara de fer ús de les diputacions per crear provincialisme.

L’exemple més evident ho evidencia el propi President de la Generalitat. Per ell, ser «provinciano» es motiu de satisfacció. En la seua batalla, per difuminar els nostres trets, actua en tant que mandatari de tres províncies mirant sempre cap Ponent, apostant, per una economia subsidiària, basada en els negocis immobiliaris, el turisme, i sempre fent allò que convé al seu directori centralitzador.

Fa temps que Fuster publicà Nosaltres els valencians, on denunciava els nostres grans problemes: el sucursalisme, i ser provincians. Amb les llibertats i l’autonomia, imaginàvem un marc per recuperar identitat, doncs, la realitat, però, es més complexa d’ allò que volíem. Les reformes o els canvis pendents, com seria tindre una base comarcal, resten al calaix, el dia a dia, és allò que preocupa i que surt als diaris i als telediaris.

La idea de voler ser poble, o país, mantinguda per una part de la societat valenciana, sembla estar en minoria, almenys electoralment. Ampliar eixa perspectiva de país, així com, buscar complicitats més enllà del nostre espai, deurien estar en l’agenda.