Sospirs austrohongaresos

No és broma. Mentre comencen l’Olimpíada i el desitjat maraton de Kamala Harris, i encara els incendis no dominen per boscos i bancals, els maniàtics Feijóo i Puigdemont, maldients o fabuladors, han resultat inquisitius contra l’acollida de xiquets africans immigrants, actualment a les Canàries. Mentrestant, arribava a Madrid, ciutat històrica d’acollida, un avió de xiquets de Palestina, ferits greument per les tropes del bulldog Netanyahu, que arribava a Washington i hi ha estat acollit amb entusiasme agressiu, i potser coincidirà amb bulldog president Trump, ferit en una orella i pendent de no passar-li res en relació amb els 34 delictes provats dels quals ha estat declarat culpable per la justícia.   

Mentrestant, també en la vida real, a l’acollidor Madrid prenia possessió el nou anomenat Consejo General del Poder Judicial: l’aspecte físic i generacional dels nous membres es veia variadet, i no s’hi endevinaven passarells presumptuosos o ignorants. I mentrestant, a Barcelona, els presidents Sánchez i Aragonés xerraven amables, després dels insults criminals contra Pasqual Maragall i el seu germà, per tractar de fer progressar definitivament la investidura a Catalunya del possible president Salvador Illa: alerta l’oportuna importància del nom i el cognom, contra els mals rotllos que assetgen el país i el nostre.  

Precisament, com una illa de pau i germanor, a Herbers hem celebrat el festival Espígol Fest. Mentre tantes barbaritats o esperances oficials es reunien, hi vam compartir la projecció de la pel·lícula La vaquilla, amb una salutació de l’actor Guillermo Montesinos. D’acord amb el guió del savi director valencià Luis Garcia Berlanga, plenament actual, s’hi esmenta el savi torero valencià Vicente Barrera, l’avi del recent desastrat i per sort fugaç conseller de cultura valencià. 

I sobretot, en la pel·lícula, com en totes les de Berlanga, ell fica l’adjectiu austrohúngaro: ara jugant amb el d’una cançó molt apropiada, Suspiros de España. En l’escena, es demana que una banda patètica toque, per al toreig de la vaquilla o per a ballar feixistes i republicans, la peça Suspiros austrohúngaros. I ara, també entre guerres, a prova de les sulfúriques barbaritats que es bramen en les xarxes i que, a poc que ens despistem, posen a prova la supervivència moral del món, resulten imprescindibles eixos col·lectius sospirs austrohongaresos. Jo encara me’n ric de l’escena, però sospirem esperant la irrupció d’esperança posssible del món, de la Harris o de qui siga, i sobretot, dels boscos i bancals mediterranis: l’olor de l’espígol.