Andorra, Espanya i el dret a l’habitatge

Qui ho havia de dir! El Principat d’Andorra ha aprovat recentment una llei en relació al dret a l’habitatge realment agosarada per al panorama europeu actual. Una normativa innovadora en el context ultraconservador que domina en els partits polítics sistèmics espanyols, que no tenen cap intenció de posar fil a l’agulla de manera definitiva en un tema tan important per al benestar col·lectiu. Un dret reconegut per la Declaració Universal de Drets Humans (1948) i per la Constitució Espanyola (1978), però vulnerat descaradament.

Amb la legislació aprovada al petit país situat al cor dels Pirineus es pretén pal·liar la dramàtica situació que pateix la seua ciutadania, víctima d’un ofegament habitacional insuportable, a causa d’una especulació que se n’està anant de mare –com passa a les grans ciutats i a les zones turistificades de les nostres contrades. Una resposta radical d’un govern de dretes que no ha tingut més remei que reaccionar davant les massives mobilitzacions dutes a terme per una part molt significativa de la seua població. I que ha estat desqualificada per tiris i troians amb la més variada gamma d’epítets corrosius, des de populista fins a revolucionària –com si es tractara d’una República Soviètica.

I no hauria de ser tan extraordinari plantejar mesures com les que conté l’anomenada llei, que posa a l’ull de l’huracà els pisos buits per l’incompliment de la funció social que han de tenir. Uns habitatges que s’hauran de cedir al seu ús de manera obligatòria durant cinc anys amb una compensació equivalent a la renda de preu assequible. Així mateix, s’hi planteja no concedir llicències de pisos turístics i l’aplicació d’un sistema de caducitat temporal per als existents. A més de prohibir les promocions estrangeres i restringir-ne les inversions...

Res a veure amb ca nostra, on els governs porten dècades practicant negacionisme habitacional quan aposten com a solució principal al problema seguir amb la borratxera constructora. I tot, per fer contents els amos de les grans empreses del ram, com el senyor Florentino Pérez, el rei del capitalisme d’amiguets. I deixen en darrer lloc qualsevol actuació seriosa sobre el parc immobiliari deshabitat –gairebé de quatre milions a l’Estat espanyol–, com sembla que sí que farà el govern andorrà.

Traure al mercat els pisos buits és una mesura necessària i de total sentit comú. No cal ocupar una càtedra d’economia per saber-ho. Tindre’ls en guaret especulatiu és un malbaratament absolut. No és bo per a ningú. I menys, per als mateixos xicotets propietaris, que estan perdent diners per cada dia que passa sense donar-los un ús.

L’Estat té l’obligació d’actuar de manera urgent sobre la monumental bossa d’habitatges desocupats, prioritàriament sobre els dels Bancs i els dels Fons Voltors. Facilitar-ne als centenars de milers de famílies necessitades i al jovent perquè puga independitzar-se d’una punyetera vegada. Ja n’hi ha prou de torcar-se el cul amb l’article 47 de la Carta Magna, que proclama que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”... Quan els drets constitucionals es redueixen a paper mullat i la ciutadania se’n queda òrfena, l’engany resulta ser tan gran com una catedral.