Aprendre a prohibir

El govern més liberal de la història, l’executiu que ens va desempallegar de les urpes afilades del social-comunisme, la Generalitat que anava a fer del mercat el seu pal de paller i els polítics que atiaven les proclames de la regeneració s’han vist superats per la crua realitat, pels poders fàctics, pels econòmics i pels lobbys nostrats que ens envolten i que, alhora, ens recorden que una cosa és opositar i un altra, de ben diferent, governar i gestionar.

Ben prompte, al llarg del primer any de govern, han aprés a conjugar, en totes les seus formes verbals, el verb prohibir, eixe que durant tant de temps s’han encarregat de menysprear i atiar contra eixe comunisme que, al seu criteri, havia deixat el calaix ben net.

Nogensmenys, ara tenen predilecció per fer servir determinades expressions eufemístiques a fi d’evitar-ne l’ús del ver prohibir, potser un mot més ideològic, parcial i esquerrà. Limitar, regular, millorar, legislar o administrar no semblen tan directes ni corrosius.

La prohibició té, intrínsecament, un tret més violent i negatiu. El que abans era un govern autoritari, veneçolà -tant de bo eixa publicitat gratuïta servira per enlairar el país caribeny- i comunista ara ha esdevingut un executiu de progrés, benestar i millora econòmica, tot i que els indicadors macroeconòmics siguen semblants.

La sensació que cal potenciar és, si més no, de canvi general, repetir una i altra vegada el mateix missatge perquè faça forat a la societat, somorta, i, moltes voltes, esmicolada pels temps actuals en què és més important el mitjà en què es trasllada que el propi missatge, millor el continent que el contingut. Vivim temps de canvis profunds a la societat, a l’economia i de transformació al nostre medi ambient. Hem d’adaptar-nos a corre-cuita a un temps que ens demana més versatilitat per escometre les reformes que calen perquè el canvi climàtic, més enllà dels escèptics i dels corrents de negació que tant soroll causen, ens acabe engolint.

No són reptes, precisament, menors. No podem romandre quiets tot esperant que els problemes marxaran de la mateixa manera que han vingut. La gran majoria de les qüestions que s’obren, de bat a bat, dia a dia, no són producte de l’atzar, són el fruit d’anys d’oblit, menyspreu, ignorància o, fins i tot, malifetes.

Els pisos turístics, els creuers que arriben al Port de València, el turisme massiu, les zones d’emissions al cap i casal, la deslocalització de determinades línies de producció a la cerca d’indrets amb mà d’obra barata i tova en drets laborals o el problema de l’habitatge, especialment, per als més vulnerables, esdevenen en tot un seguit d’assignatures pendents la solució de les quals cal escometre tan prompte siga possible.

Constitueixen una munió de qüestions que la dreta i la ultradreta, fins la seua eixida del Consell, han hagut d’afrontar tant al capdavant de la Generalitat com de l’Ajuntament de València des de fa un any. Amb prohibicions, regulacions, obligacions i deures.

Moltes voltes s’ha aplicar el caràcter punitiu de la llei per fer-la efectiva. La gent obeeix sols quan hi ha davant seu una obligació, una restricció o una multa econòmica. La coerció és, si més no, infal·lible.