Pel decreixement turístic!

L’explosió turística a l’Estat espanyol s’ha materialitzat de manera bestial en poques dècades, a partir del so de bombo i platerets dirigit per M. Fraga en plena dictadura franquista. El pare del PP –falangista artífex de la transacció del 78, llavors ministre d’Informació i Turisme i cadell falder del Caudillo– va orquestrar una campanya amb l’eslògan Spain is Different. I ben bé que va pegar de ple al clau i a la ferradura: el contrast amb qualsevol estat civilitzat europeu era de pel·lícula de Berlanga, Paco Martínez Soria i J.L. López Vázquez.

Allà pels seixanta del segle passat, la insolent imatge d’una Espanya flamenca i torera feia els honors a aquella de xaranga i pandereta... devota de Frascuelo i de Maria... versificada per Machado. Una morbosa atracció, perfectament assequible a les butxaques de la població del centre i del nord d’Europa –francesa, sueca o alemanya–, amb nivells de benestar social a anys llum de l’esquifida economia de les classes populars espanyoles. Guiris de tot arreu trobaven una ganga –com ara– poder passar unes vacances amb paella, bous, platja i sol.

I d’aquelles rialles, les actuals ploralles. Perquè, de fora vindran que de casa ens trauran! El turisme massificat s’ha convertit en una autèntica arma de destrucció massiva. Un tsunami que pot acabar amb el teixit social, cultural i ambiental dels espais més emblemàtics de les nostres ciutats i de la nostra geografia, si no l’aturem.

El boom turístic ha esdevingut un imparable big bang, amb una ona expansiva assoladora. S’ha escampat com una llefiscosa taca d’oli per tot el planeta. A casa nostra, no hi ha racó que puga sostraure’s-en. I no està deixant pedra sobre pedra en els hàbitats de les grans ciutats, en els ecosistemes i en la idiosincràsia popular. S’ha convertit en un potent cavall d’Àtila que cavalca implacable sobre els indrets més atractius.

I a quin sant, aquest colpidor fenomen? Doncs, la divisió del treball entre el nord i el sud d’Europa ha estat un factor determinant. Un model productiu imposat –i alegrement acceptat pel PSOE de F. González– com una de les condicions per entrar a la Unió Europea, rematat amb una traumàtica desindustrialització –cínicament anomenada reconversió– que facilità un monocultiu turístic insostenible.

Aquest model d’escàs valor afegit és letal. Hauria d’anar sent substituït per un altre basat en l’economia social i solidària. Les administracions dediquen una ingent quantitat de recursos públics per posar en safata d’or serveis i infraestructures de franc als empresaris del ram. El turisme mou a muntó de diners, genera sucosos beneficis, però no els distribueix. I alhora causa unes ferides laborals severes: precarietat, desregulació, desigualtat i salaris minsos. Una mena d’esclavisme en ple s. XXI, amb horaris i jornals indignes. L’explotació de les Kellys n’és un brutal paradigma.

La gentrificació converteix les ciutats en un enorme parc temàtic. És la gota que vessa el got d’un ciutadania que n’està sent expulsada a la brava. Les fa inhabitables per l’augment estratosfèric dels lloguers, els pisos turístics i l’encariment de la vida. Contra això, el veïnat s’està revelant pertot arreu –València, Balears, Barcelona o Canàries– amb l’exigència de revertir una inadmissible situació que té com a principal solució el decreixement immediat.