Junts

Doncs sí, Junts, amb Puigdemont fugit i Míriam Nogueras convertida en una perfecta xantatgista, han ensenyat la poteta de qui són i del que volen. Excuses no els en falten i sempre, i ací vull insistir en el 'sempre', acaben recorrent al victimisme de la seua situació. I, almenys a mi em fan molta ràbia. Ara i amb connivència amb la dreta i la ultradreta han defensat mantindre l'especulació als lloguers rebutjant la proposició de llei sobre la regulació dels preus dels lloguers. Fan vergonya. No volen sumar. Senzillament, volen fer-se notar i fer valdre els seus set vots al Congrés dels Diputats.

Votant amb el PP i la ultradreta els donen oxigen a aquells que van imposar l’article 155 de la Constitució quan el procés, per ara fa cinc anys. Voten també amb qui rebutja qualsevol forma d'autogovern de les autonomies i fins i tot les mateixes autonomies: la ultradreta. Dit d’altra manera, voten amb la dreta que són els seus.

No m’agrada la gent oportunista que utilitza la seua capacitat en profit propi i no en el bé comú. I no seré jo qui diga que Pedro Sánchez és el millor president del Govern, però entre ell i Feijóo que el van ficar perquè el món sencer coneguera el seu grau d’ineficàcia i d’ineptitud, em quede amb Sánchez de bon tros. Però sembla que aquesta gent de Junts mai en tinga prou i que busque que, a base de fracassos parlamentaris per part de la gent que va votar a Sánchez per a la seua investidura, puga fer aplegar al Feijóo a la Presidència del Govern per a governar amb la ultradreta i, qui sap si amb ells i elles també al govern.

I resultaria molt paradoxal que es donara aquest escenari, i li donaren el govern a qui al seu moment, imposà l’article 155 negant així qualsevol possibilitat d’independència que, pel que sembla, és el seu últim objectiu.Tot i això, i vist el que són capaços de fer i com es manegen en el fang del xantatge i la imposició, tampoc seria d’estranyar que acabaren pactant amb el PP, malgrat tot.

La deriva que estan prenent no anuncia res bo, i em sap greu pels seus votants, cada vegada menys, tot cal dir-ho, perquè considere que tota persona que exerceix el seu dret al vot, és demòcrata i que, per tant, creu en el bé comú i no sols en allò de mirar-se el melic i exercir de victimista permanentment. Sincerament, no m’agradaria gens estar en la pell de qui haja de negociar amb ells no sols els pressupostos, també qualsevol altra proposta que necessite una majoria parlamentària.

La seua “versatilitat” els fa realment perillosos a l’hora de plantejar qualsevol iniciativa parlamentària que necessite majories absolutes perquè o s’entra al seu xantatge i cedeixen o els seus set vots reforçaran a l’oposició.

Una oposició que no creu en els seus postulats independentistes i que neguen qualsevol possibilitat de negociació en aquest àmbit. Tot molt “sui generis” i molt contradictori. I en mig d’un clima polític on, per una banda, les institucions europees feliciten el govern per estar fent bé les coses mentre l’apropament dels de Puigdemont a Feijoo és cada vegada més evident tot i haver-se reunit recentment amb la feixista de Meloni.

Com diria la meua senyora mare, “xica que no són de fiar i prou”.