Qui s’excusa s’acusa

«Amb premeditació i traïdoria». La frase, rescatada del món penal, retrata la conxorxa de tots els grups polítics de les Corts Valencianes per assegurar als diputats una «prestació per desocupació» quan deixen l’activitat parlamentària. L’acord, a porta tancada i sense ordre del dia, s’ha adoptat amb la mateixa unanimitat amb què es dirimien els referèndums del franquisme.

Unanimitat que arriba a les excuses: «no és cap privilegi», diuen tots a una veu germans vingueu. Així que, «excusatio non petita, accusatio manifesta», perquè com advertien els antics romans hi ha explicacions que incriminen, sobretot quan ningú no les ha demanat. Vaja, que s’han arreglat la pataqueta, com s’ha dit tota la vida.

Cobrar la prestació durant dos anys encara que el diputat ho siga només durant 18 mesos i abandone voluntàriament l’escó no és una prebenda, diuen. Prove vostè —treballador per compte aliè cremat com les maraques de Machín— a deixar el seu lloc de treball voluntàriament i demane una assignació semblant; cobrarà cap prestació si l’empresa no l’ha acomiadat? Tracte de contestar. La resposta és fàcil. Li pagaran o li diran que la ingenuïtat és un estat d’optimisme fàcilment superable?

No demane que els diputats treballen per amor al país; que, per feinejar amb mentalitat d’ONG, millor dedicar-se a labors solidàries. Però em sembla immoral que tinguen prestacions que un treballador no té. Per il·lustrar casos així, George Orwell encunyà la frase «Tots els animals són iguals, però uns són més iguals que altres».

No deixa de sorprendre que la dreta i l’esquerra que habitualment polaritzen postures i exacerben passions, i mai o quasi mai es posen d’acord en un ampli ventall d’assumptes, quan es tracta d’increments de sou que els afecten de manera directa, l’acord sempre té final feliç a l’estil Disney.

No hi haurà enamoriscament, però sí matrimoni de conveniència. No entenc amb quina facilitat transformen les espases i bastos en oros i copes. Bé, sí que ho entenc, però no vull ser cruel