Opinión
Una polonesa al temporal
Estem experimentant per primera vegada en molts anys el ser part d’un nosaltres.

Un grup de joves pels carrers de Castellar-Oliveral. / Miguel Angel Montesinos
“Després de cada guerra, algú ha de netejar. No s’ordenaran soles les coses, dic jo. Algú ha de tirar els enderrocs a la cuneta per a que puguen passar els carros plens de cadàvers”. Així comença un dels poemes més famosos de Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura l’any 1996. I així estan cadascun dels municipis valencians que han hagut de patir els catastròfics efectes d’un temporal mai vist. Un temporal que ara s’ha traslladat als despatxos. Als de Madrid i als de València. Les valencianes i valencians tornem a ser de nou eixa pilota de tennis que van passant-se entre el Túria i el Manzanares. I mentrestant, nosaltres a la nostra. A refer el país, que la gent no espera. No estem per a debats mentre hi haja un carrer amb enderrocs. Mentre existisca una casa per netejar. Mentre quede un cos per trobar.
"Algú ha de clavar-se entre el fang, les cendres, els molls dels sofàs, les estelles de cristall i els draps sagnants”, continua la poeta polonesa. I quanta raó. Perquè en això estem les voluntàries. Les del Suport Mutu i les Falles. Els ciclistes i els repartidors. La gent que està arribant d’altres indrets, els col·lectius i els municipis. El veïnat a qui saludem tots els matins abans d’anar a treballar. Clavant-nos entre les ruïnes que ha deixat al seu pas l’aigua. Però també la ruïna a la que ens ha dut la nostra manera d’entendre el territori. Ser valencià no és gens fàcil. De fet, és perjudicial per a la salut. Tant de bo ens donaren els diners que ens pertanyen per fer eixes infraestructures que haurien salvat vides. Però estos dies ser valencià està sent motiu d’orgull. Veure gent ajudant a les veïnes sense importar colors, orientacions, provinences o religions. Ser valenciana i valencià s’ha convertit en una forma resilient d’habitar el territori que ens ha tocat viure i sofrir. L’alçar-se, malgrat tot. Estem explorant allò comú. Que sols el poble salva el poble i que importa més el veïnat que aquell que solament el recorda per demanar-li el vot. Estem experimentant per primera vegada en molts anys el ser part d’un nosaltres. Un nosaltres fet de molts prismes. I que ningú vinga a mercadejar amb esta societat que quan cal, treballa plegada per un bé comú. I alguns intentaran canalitzar aquestos moments per enaltir el seu discurs de divisió i odi i haurem d’estar atentes per evitar que ens tornen a clavar en un conflicte que és seu. Que nosaltres solament volem reconstruir allò que és nostre sense importar a quin déu li resa qui comparteix pala i fang amb tu.
Acabava Szymborska dient que “Tot allò, de fotogènic, té poc i requereix anys. Totes les càmeres se n’han anat ja a altra guerra. A reconstruir ponts i estacions de nou. Les mànigues de les samarretes quedaran esquerdades de tant arremangar-se". I quan ja no hi hagen càmeres, quan no queden micròfons, seguirem creient en nosaltres mateixos i en aquesta nova forma de cuidar-nos sense importar-nos què diuen als despatxos de Madrid o València. Solament ens importarà continuar fent del nostre país un lloc càpiguen totes i cadascuna de les persones que han ajudat a reconstruir-lo. Sense deixa ningú enrere.
- Empieza el derribo de los bungalows de Catarroja dañados por la dana
- El ayuntamiento decreta el cierre de un club de fumadores de marihuana
- La Fe aplica a dos bebés un tratamiento pionero contra la atrofia muscular
- La hermana del profesor señalado por terapias de conversión denuncia abusos sexuales desde los 4 años
- El mundo del fútbol llora la muerte de la joven atropellada en la Ronda Nord de València
- Sergio Ramos y Pilar Rubio se separan: El futbolista se muda a México tras fichar por el Rayados Monterrey
- Dos años de cárcel tras reconocer que violó a una amiga mientras dormía
- Evacuan una vivienda de Albal tras encontrar una grieta en el garaje