Gràcies

Sí, gràcies perquè sense el vostre esforç, les festes de Nadal no serien el mateix, ni de bon tros.

Sense l’esforç de, majoritàriament les mares de les famílies, tota la feina que comporta la preparació dels menjars, la compra i tota l'organització que s’ha de dur a terme perquè s’ajunten les famílies no serien possibles tal com les coneguem.

Fa uns dies li preguntava a la meua senyora mare com és que encara mantenia la il·lusió amb aquestes festes que a molta gent, entre la qual em trobe, cada any ens agraden menys. La seua resposta, tota enfeinada ella als seus huitanta-sis anys, va ser molt simple: “Filla, és de les poques vegades que podem trobar-nos la família”. Així, sense més ni més. I té tota la raó la dona.

Però el consumisme desmesurat que és dona en aquestes dates, eixa sensació de falsa alegria que ho inunda tot, de trobar-te amb gent, la qual amb prou feina et saluda la resta de l’any i que ara et desitja bones festes, em supera.

Sembla que elles, les mares, estan per damunt de totes aquestes coses, i tot ho fan bo. No dic que la resta de l’any no actuen igual. No, no vull dir això. El que vull dir és que sembla que en aquestes dates es multipliquen per mil.

Per altra banda, veig a algunes de les meues companyes, mares joves, i les veig amb la il·lusió de la compra dels regals per a la gent menuda que encara no ha perdut la innocència i com es contagien elles també. O com acompanyen amb il·lusió (i obligació que tot cal dir-ho) als actes de benvinguda a les festes, com l’encesa de l’enllumenat nadalenc i pense que a aquest món encara li queda una mica d’esperança, tot i que siga fictícia.

Tampoc puc evitar pensar en el patiment de les altres mares, aquelles que no poden donar a les seues criatures ni un poc d’il·lusió perquè ni elles mateixes la poden tindre. Les dones sense recursos, les que viuen institucionalitzades en cases d’acollida fugint i protegint-se a elles i a les seues criatures de pallisses dels seus botxins. O les que compleixen penes de reclusió a les diferents presons i que no poden gaudir de les seues filles i fills.

Tot això sense parlar de les mares que dins dels conflictes armats veuen, fins i tot en aquests dies, perdre la vida d’aquelles personetes a les quals elles van parir amb dolor.

Està clar que els devem la vida i el fet d’estar en aquest món amb les circumstàncies que cadascú tinga o s’haja trobat o buscat.

Tampoc em vull oblidar d’aquelles dones que, per decisió pròpia, no han volgut ser mares. Malgrat les desafortunades paraules d’un exministre del PP que va dir que sense la maternitat les dones no estàvem completes, i, per descomptat que sí que ho estem. Afortunadament, a aquell ministre, el moviment feminista el va obligar a dimitir perquè va intentar fer una nefasta reforma del dret a l’avortament que també, tenim les dones.

Perquè el dret a la maternitat i el dret a l’avortament no estan, per a res barallats. Hi ha dones que després de ser mares han avortat perquè ja no volien tindre més criatures. I estan en tot el seu dret. Perquè no estem obligades a portar al món tots els fills i filles que ¿Deu?, ens envie. No, afortunadament ens hem apropiat de la nostra salut sexual i reproductiva i poden governar i tindre, per fi, el control sobre els nostres cossos.

Però en qualsevol cas i, sobretot en aquestes dates, els vull donar les gràcies a totes les mares en general i a la meua en particular per fer el sobreesforç que fan perquè tot isca el millor possible en unes dates on els desacords entre germans i germanes també hi són presents i els poden fer molt de mal.

Intentem, jo la primera, fugir d’aquestes situacions i donar-los les gràcies per tot l’esforç que hi fan per fer-nos feliços.