Tots socialdemòcrates?

Allò de les idees o dels referents ideològics ha deixat de tindre rellevància en l’àmbit de la vida pública. Tanmateix, alguns grans temes continuen sent reivindicats per dreta i esquerra, tals com la democràcia, o, la llibertat, no obstant el centre dels grans debats se sol situar en les persones, o siga en els protagonistes del moment immediat.

Els elements que expliquen aquest declivi dels idearis resulten evidents, especialment, en el marc de l’esquerra. La fallida de l’experiència comunista hi és un, altres, tenen a veure amb el comú denominador del pas a una societat postindustrial, basada en el consum i en formes de dominació més subtils. Ve al cas una pregunta que ens llançà Fuster, ja en democràcia, quan es podia és considerar que no restava altra esquerra que la socialdemocràcia. Com sempre quelcom de provocació hi havia en eixa interpel·lació fusteriana.

Vinc d’unes generacions que visquérem en excés l’adscripció a idees, amb interpretacions i matisos. Segur que allò sembla hui anacrònic, va estar una passada. Eren moments d’excessos, i per tant no cal enyorar-los. Les conseqüències d’aquelles fragmentacions són visibles, puix portaren a algunes fallides i errors.

Allò que tradicionalment ha estat la socialdemocràcia ha sobreviscut, però, ho fa en situació de crisi. Una crisi que se sol interpretar en termes de lideratges. Al meu entendre, però, naix d’una sèrie de circumstàncies de canvi de paradigmes i de nous conceptes guia o qüestions de gran importància.

Als plantejaments de classe han succeït altres idees o noves fites en la controvèrsia entre dreta i esquerra, es tracta de paradigmes emergents. Assenyalava entre altres Touraine: crisi ecològica, emancipació de gènere, repartiment dels recursos del planeta, creixement i decreixement, desigualtats socials, identitats territorials, pobresa, migració. Doncs, l’èmfasi sobre aquestes qüestions incideix en les referents i les etiquetes polítiques. Mirem el nostre cas, el de la socialdemocràcia que ens governa, la del PSOE. Les opinions, o sensibilitats que es donen al seu si, tenen a veure amb els nous paradigmes, i malgrat les disciplines de vot, o la formal unitat entorn del líder, hi ha pluralitat. La crisi es pot interpretar com d’ampliació de continguts i no sols en termes de persones.

Per altra banda, tenim altres esquerres. Una realitat amb la qual cal comptar, no sols per qüestions d’aritmètica parlamentària. Es tracta d’una realitat producte de les reivindicacions de la perifèria i dels nous paradigmes, cas de Compromís, el BNG, ERC, o Bildu, sense oblidar uns socialismes que no es defineixen com a socialdemòcrates: Sumar, Podem, Esquerra Unida. Qüestió de matisos, o d’altres continguts?

Abunden titulars que expliquen la pluralitat i les diferències com «maniobres confuses». Certament, a vegades les formes no són les desitjables, a causa d’errors que han generat malestar. Es cau al parany, buscant portades cridaneres, hi ha, altra forma d’interpretar la situació, que seria com d’ampliació dels nord i alhora de recerca d’objectius comuns, no sempre fàcils d’aconseguir. Hi ha necessitat d’entesa, donada la precarietat parlamentària, al mateix temps, l’acostament amb objectius emergents necessitaria temps.

Suscríbete para seguir leyendo